LITERATURA

Vicenç Villatoro: “En els darrers temps negociar s’ha vist com una cosa negativa”

L'escriptor i periodista publica ‘Massa foc. Diàlegs extremament apòcrifs entre Savonarola i Maquiavel’

L’escriptor i periodista Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) viatja a la Florència de finals del segle XV i fa parlar dos homes excepcionals: el frare Girolamo Savonarola i el diplomàtic, filòsof i escriptor Nicolau Maquiavel. Savonarola es va atrevir a atacar els Borja, va expulsar els poderosos Mèdici de Florència i va instaurar la República Democràtica de Florència. A la ciutat italiana es van instal·lar les fogueres de les vanitats, on es cremava tot el que Savonarola considerava pecaminós. ¿Com devien ser les converses entre el frare convençut de tenir la veritat i el pragmàtic autor d’ El príncep? Villatoro les imagina al llibre Massa foc. Diàlegs extremament apòcrifs entre Savonarola i Maquiavel (Pòrtic), guanyadora del premi Carles Rahola d’assaig. Les rèpliques i contrarèpliques de l’un i l’altre es van produir a Itàlia fa 500 anys, però a molts lectors els podran sonar molt actuals.

Va començar el llibre el 2001 i el publica més de 16 anys després. En tots aquests anys han passat moltes coses en l’àmbit polític. ¿Els seus Savonarola i Maquiavel també han anat canviant a mesura que escrivia?

El que encarnaven Savonarola i Maquiavel i els Mèdici, perquè això és un triangle, ha anat canviant. Quan vaig començar a pensar en el llibre acabava de fer el comissionat d’una exposició sobre la guerra hispano-nord-americana a Cuba, on vaig observar com la premsa conservadora espanyola plantejava la guerra com un enfrontament entre un“ pueblo de soldados caballeros ” i una “ turba de mercaderes ”. Paral·lelament vaig llegir Occidentalisme: breu història del sentimentalisme occidental, d’Ian Buruma i Avishai Margalit, que planteja dues maneres d’entendre el món: la dels herois, on es valora el valor i es menysprea la mort, i la dels mercaders. Tot plegat em va ajudar a entendre la reacció catalana després de la guerra de Cuba. El catalanisme regeneracionista té més a veure amb la moral del mercader, i, en canvi, el pensament espanyol conservador, amb el de l’heroi. Vaig decidir que Savonarola i Maquiavel encarnessin aquestes dues concepcions o maneres d’entendre el món després d’assistir a una presentació a la Universitat de València sobre la família Borja. Savonarola és l’encarnació de la moral mística i heroica. Maquiavel és tot el contrari.

Vostè fa dialogar Savonarola i Maquiavel en una Florència que viu un moment esplendorós pel que fa a l’art i la cultura o la riquesa, però que és corrupta. I aquesta Florència es deixa seduir per Savonarola.

Sí, la Florència rica i culta es deixa seduir per un home que organitza les fogueres de les vanitats [Savonarola ho volia cremar tot, des dels cosmètics i els vestits fins als llibres o les pintures de Botticelli]. Aquest és l’altre tema: ¿com una societat aparentment tan formidable es deixa seduir per models tan puritans i hiperrígids?, ¿com convenç algú que no vol cap discussió perquè creu tenir la veritat? Quan es reacciona davant un període anterior és perquè aquest era menys brillant del que ell mateix havia establert, té peus de fang. Davant un passat pròxim amb peus de fang hi ha dues opcions intel·lectuals: ens ho carreguem tot o canviem el que no volem i mantenim allò que funciona. Maquiavel i Savonarola són dues visions diferents sobre l’ús de la política. Savonarola entén la política com un espai sagrat on no hi ha debat i on s’imposa una única veritat. Maquiavel entén la política com una negociació, un intercanvi.

On trobaríem avui aquestes dues visions?

No vaig pel món veient Maquiavels i Savonaroles per tot arreu, però aquesta polaritat existeix i estic convençut que ha existit sempre. Però l’exemple de Florència al segle XVI és brillant. ¿Com pot ser que després d’un període aparentment esplèndid ens deixem seduir per una mena d’impuls autodestructiu? Prefereixo haver viscut l’època que he viscut que la dels meus pares o avis. És millor haver assistit a la construcció de l’estat del benestar, a una certa llibertat, que no pas la postguerra. Però enmig de tot plegat apareixen aquests impulsos autodestructius.

Quins són aquests impulsos autodestructius?

Per exemple, la pujada de l’extrema dreta. I certes concepcions totalitàries de signes diversos que posen en qüestió no tan sols l’aplicació del model, sinó la mateixa naturalesa de la democràcia lliberal. Els Savonarola no estan en un únic moviment o partit. En una mateixa ideologia et pots trobar Maquiavels i Savonaroles.

Vox ha obtingut dotze escons a Andalusia. ¿Vivim un moment més a prop de la visió de Savonarola?

Amb la postguerra europea i, en cert sentit, amb la transició espanyola es va viure la il·lusió que les coses només podien millorar, i assistim amb certa perplexitat a tot el que està passant. Negociar és un terme que pertany més a la visió del mercader i és ben vist en els llocs on la seva moral és hegemònica. Però en la visió de Savonarola negociar és rendir-se, cedir part de la veritat a qui té la mentida. És evident que en els darrers temps el terme negociar s’ha vist més com una cosa negativa.

El Maquiavel que escriu El príncep és un home, fins a cert punt, decebut.

Els Mèdici cauen, però després de quatre anys ja no cremen les fogueres de les vanitats, sinó que cremen Savonarola. Maquiavel intenta no tornar a la Florència dels Mèdici ni tampoc fer el mateix que Savonarola. Vol fer una altra cosa diferent, però tampoc funciona. Crec que aquest període ens serveix com a alerta en les concepcions de la història inequívocament progressistes; la història no és una fletxa progressiva, sinó que té dents de serra. Ens desmenteix les visions inequívocament optimistes, però també inequívocament pessimistes.

¿Sobre què més ens alerta l’època de Maquiavel i Savonarola?

Sobre la concepció d’allò que és sagrat, impermeable a la discussió i al debat. Ens alerta sobre tirar a terra les estàtues dels tirans. Hauríem de saber què hi posarem després, perquè no és quelcom irrellevant. Els darrers temps hem tirat estàtues sense plantejar-nos què farem després. No només podem pensar de què estem en contra, sinó que hem de pensar de què estem a favor. La política s’ha de fer sobretot construint. Diu més sobre nosaltres què volem fer que no pas què volem evitar.

Ha acabat fent seus Maquiavel i Savonarola.

Els dos personatges es presenten com a arquetips i això és explícit. Al principi, Savonarola era el mal, però no m’agraden els psicòpates. M’interessa més per què fa mal la gent normal. Amb el temps les preguntes de Savonarola es van anar fent més atractives. No hi simpatitzo, però em semblen adequades. Maquiavel sap com va el món i com hauria d’anar. Només ens ha quedat El príncep, però allò que explica no és el model que ell voldria, sinó que descriu allò que hi ha. Quan tornen els Mèdici, Maquiavel és jutjat per corrupció i no li troben res. En cert sentit, és un idealista, un personatge sòlid i fonamentalment positiu.

Més continguts de