Axelle de Russe ha fotografiat dones que intenten refer les seves vides fora de la presó. Axelle de Russe

Fotografia

El Visa pour l’Image planta cara a la pandèmia

La desobediència civil, el canvi climàtic i els refugiats protagonitzen el festival

Axelle de Russe ha fotografiat dones que intenten refer les seves vides fora de la presó. Axelle de Russe / Axelle de Russe

“Visa pour l’Image es farà malgrat tot –diu Jean-François Leroy, director de l’emblemàtic festival de fotoperiodisme, que enguany arriba a la 32a edició–. Però seria ingenu pensar que aquesta edició serà com les anteriors”. La pandèmia comportarà canvis, però també ha fet repensar noves formes d'arribar al públic. Per a aquells que no es puguin desplaçar fins a Perpinyà, del 29 d'agost al 13 de setembre (Visa pour l’Image també obrirà els caps de setmana del 19 i 20 de setembre i, només al Couvent des Minimes, el 26 i 27 de setembre) s'ha programat tot un espai virtual ( www.visapourlimage.com), amb formats i dissenys inèdits en la història del festival, amb exposicions, projeccions i conferències.

Si es pot, però, és millor acostar-se físicament als espais del festival encara que sigui amb restriccions i mascareta. Passejar-s’hi és recórrer, a través de la mirada de fotoperiodistes de tot arreu, alguns dels esdeveniments que remouen el món però també arribar als llocs que habitualment no surten als mitjans de comunicació i que la societat tendeix a oblidar, com ara les presons franceses.

Les dones a les presons

La fotògrafa Axelle de Russé s’acosta a les dones de les presons de França, que representen un 3,5% de la població penitenciària. “Pateixen més marginació que els homes, a França només hi ha dues presons que són exclusivament per a dones, veus moltes dones que van a veure els companys a la presó però pràcticament mai veus homes que vagin a veure les dones”. Russé va entrar en contacte amb aquestes dones que en molts casos no havien rebut visites durant mesos i mesos, fa més de tres anys. "Sempre m'ha fascinat el món penitenciari, havia treballat a les presons del Perú i Veneçuela però la normativa a França és molt estricta i no havia pogut entrar-hi".

L'oportunitat va arribar el 2016 amb el rodatge d'una pel·lícula que es feia amb internes dins una presó. "A França, la majoria de presons són al nord, sovint lluny de la població d'on són originaris els interns, i les dones pràcticament havien perdut tots els vincles amb les famílies i els fills", explica la fotoperiodista. La pel·lícula no es va arribar a emetre però les dones van guanyar autoestima i Russé va establir una relació amb elles que es va allargar i va continuar quan van sortir. Durant dos anys les ha acompanyat, ha dormit a casa seva i ha passat dies amb elles. “Estan soles, no tenen res ni ningú, la seva situació és molt fràgil, i sense ajuda la reinserció és pràcticament impossible”, denuncia Russé. A les imatges de la fotoperiodista es fa palesa la intimitat i proximitat a banda i banda de la càmera. 

Les protestes, les revoltes i la desobediència civil que sacsegen Xile, l'Equador, Colòmbia, Bolívia, l'Iraq, Hong Kong, Europa... atreuen la mirada d’alguns dels fotoperiodistes que enguany exposen a Perpinyà. Emilienne Malfatto fotografia les manifestacions de joves descalços davant la policia antiavalots de l’Iraq; Nicole Tung mostra la perseverança i l’esperança dels manifestants de Hong Kong. Hi ha moltes altres protestes com les que es van estendre per tots els Estats Units, després de la mort de George Floyd a mans de la policia, el 20 de maig del 2020, a Minneapolis.

La pandèmia a tot el món

Un dels altres grans protagonistes del festival és la pandèmia: fotògrafs de gairebé tots els continents aporten imatges que ajuden a entendre l’impacte global del virus. Hi ha des de la construcció en poc temps d’un hospital a Wuhan (Xina) fins a una Venècia deserta, passant per les cares fatigades del personal sanitari i grups de fidels desinfectant mesquites.

"L’altre focus l’he posat en la brutalitat policial, les organitzacions humanitàries expliquen que la violència policial està matant més que el coronavirus"

Luis Tato

Luis Tato va guanyar un dels premis que atorga el Visa pour l’Image, el Ville de Perpignan Rémi Ochlik, el 2018. Ha rebut molts altres reconeixements des que va començar la seva carrera com a fotoperiodista a La Vanguardia. Fa quatre anys que viu a Nairobi (Kènia) i treballa per a l'AFP. A l’exposició col·lectiva aporta les fotografies que ha fet al país africà, on encara no ha arribat el pic de la pandèmia –es preveu que sigui a finals de setembre– però les seves conseqüències sí que s'han notat, sobretot en forma de violència. En moltes ciutats s'ha imposat el toc de queda i moltes regions han tancat l'accés, no s'hi pot entrar ni sortir-ne si no és amb un permís especial: “La meva feina s’ha focalitzat en l’impacte que ha tingut als barris més marginals on viuen milions de persones i on la distància social és impossible –explica Tato–. L’altre focus l’he posat en la brutalitat policial, les organitzacions humanitàries expliquen que la violència policial està matant més que el coronavirus”. Tato explica el cas d’un nen de 13 anys, per exemple, a qui la policia va disparar quan va sortir al balcó de casa.

El batec del cor dels llops 

El festival de fotoperiodisme també mira la contaminació i l'explotació dels mars, el rastre que deixa el plàstic en el paisatge dels països en procés de desenvolupament, la desforestació de l’Amazones...

Un dels grans atractius del festival és que mira cap a on normalment no mira ningú. Sanne Derks s’acosta als punts d’aprovisionament d’aigua de Cuba, on un exèrcit d’agents del govern vigilen que la població agafi tan sols l’estipulada, i mostra l’enginy i la inventiva de la població per aconseguir-ne més. I, lluny de tot, a l’Àrtic Ronan Donovan acompanya una manada de llops. “Aquest és un retrat íntim d’una família de llops àrtics, he sentit els batecs del seu cor davant el canvi climàtic”, escriu el fotògraf al peu de les seves fotografies.