Whit Stillman adapta la Jane Austen més àcida i moderna

BarcelonaEn la presentació de la seva pel·lícula anterior, Damisel·les en un destret, Whit Stillman admetia les dificultats per fer encaixar el seu estil de comèdia lletraferida i refinada en la indústria de Hollywood. “Només em deixarien fer cinema animat o infantil”, lamentava a l’ARA. Quatre anys després, el director de Metropolitan i Barcelona ha descobert un altre nínxol per al seu cinema: les adaptacions de Jane Austen. No és un salt mortal: entre les històries de Stillman sobre joves de casa bona enfrontats a dilemes romàntics i morals i els embolics sentimentals de les novel·les d’Austen hi ha més punts en comú del que sembla: “En totes les meves pel·lícules hi ha una mica de Jane Austen. I Mansfield Park era una referència directa dels personatges de Metropolitan ”, assenyala Stillman.

A Amor y amistad, que es va estrenar ahir, Stillman porta al cinema una de les obres menys conegudes d’Austen, Lady Susan, novel·la epistolar i inacabada amb una protagonista rabiosament moderna: una aristòcrata viuda a la recerca d’un marit que aporti seguretat econòmica i no comprometi la seva llibertat. “Lady Susan té coses negatives -diu Stillman-. És dolenta, immoral, cínica i egoista. I tanmateix m’agrada perquè m’agrada la gent com ella, capaç de dominar el seu entorn, que saben jugar molt bé amb les cartes que els toquen”. Tot i que Lady Susan és una supervivent, en els seus tripijocs no hi ha desesperació, sinó una espurnejant ironia que subverteix els valors tradicionals del segleXVIII. “Quin error vas cometre en casar-te amb aquell home -li comenta el personatge a una amiga-. És massa vell per ser governable i massa jove per morir”. Lady Susan té l’actitud sexual de Madonna, l’enginy viperí d’Oscar Wilde i la bellesa madura d’una espectacular Kate Beckinsale en el paper de la seva vida.

Adaptant una novel·la epistolar

Adaptar al cinema una novel·la epistolar, com va descobrir Stillman, presenta algunes dificultats. “Per fer la primera versió del guió de Sentit i sensibilitat,Emma Thompson només va haver de dramatitzar les escenes amb diàlegs. Però en les novel·les epistolars els diàlegs són de personatges allunyats geogràficament. Per traslladar-ho a la pantalla has d’inventar-te nous personatges i situacions”, diu Stillman, que admet que no tot són desavantatges en el gènere epistolar: “Hi ha molt material del que pensen i diuen els personatges, és com el dossier d’una investigació en profunditat”.

Qui n’esperi una adaptació plena de girs contemporanis, tanmateix, és que no coneix el cinema de Stillman, un autor que pràcticament només veu cinema dels anys 30 i treu foc pels queixals parlant de l’ Orgull i prejudici de Joe Wright. “No m’ho podia creure -diu-. És com si no li agradés Jane Austen. Tot en la pel·lícula és brut, seriós, brutal... Com va dir un crític, és una versió Brönte de Jane Austen. I Brönte detestava Austen!” Per a Stillman, la literatura del segle XVIII té molt per oferir al públic del XXI: “Només cal saber buscar i no disfressar-ho”.

El rigor, però, no és incompatible amb la popularitat: Amor y amistad és la primera pel·lícula de Stillman que entra en el top ten de taquilla dels Estats Units i el Regne Unit. “ Damisel·les en un destret es va projectar en una sessió sorpresa d’un festival i la meitat del públic la va odiar -recorda-. Alguns van estar mesos criticant-la a internet. Per tant, estava espantat amb la sessió sorpresa d’ Amor y amistad que van fer al Festival de Glasgow, però va anar tan bé que molta gent deia a Twitter: «No m’agrada el cinema d’època i no m’interessa Jane Austen, però la pel·lícula m’encanta»”.

Stillman, que durant dotze anys no va trobar ningú que li produís una pel·lícula, viu l’èxit amb certa perplexitat. “Sempre he desitjat que m’enviessin guions per dirigir, però no ho feien i els havia d’escriure jo. Però ara ha passat! -celebra-. Un productor m’ha enviat una adaptació literària d’una novel·la còmica que m’encanta i crec que serà el meu pròxim film”.