Música

Wilco converteixen en màgica la primera nit al Vida

El grup de Chicago va manar al festival vilanoví

Com Carlos Gardel, els Wilco cada dia toquen millor. Malgrat que fa anys que no treuen discos gloriosos, l'engranatge del seu directe està cada vegada més ben greixat i, ara mateix, no és cap barbaritat assegurar que Jeff Tweedy comanda el millor grup de rock del món dalt d'un escenari. Almenys, així ho va semblar durant l'hora i mitja que els de Chicago van convertir en màgica la primera nit del festival Vida 2016, que se celebra per tercer any consecutiu a Vilanova i la Geltrú. Si algú encara es pregunta com un grup que no sona a la ràdio s'ha acabat fent tan popular, només cal que assisteixi a un dels seus concerts.

El sextet va saltar a l'escenari instants després que l'organització anunciés per les pantalles la primera confirmació del Vida 2017: La Casa Azul. I quan va acabar de sonar "La revolución sexual", Tweedy i companyia van saltar sobre les taules per interpretar 'More…', del seu treball més recent, 'Star Wars' (2015). Feia quatre anys de la seva actuació al Liceu i hi havia certa sensació de "ja els hem vist moltes vegades" sumada al fet que els tres últims discos del grup d'Illinois no estan entre els millors de la seva trajectòria. De seguida, però, els dubtes es van esvair.

La idíl·lica Masia d'en Cabanyes va resultar l'escenari ideal perquè el grup fluís amb una soltesa molt rara de veure. Tweedy, amb un físic que cada vegada s'assembla més a Raimundo Amador, va liderar un grup pletòric, amb un repertori generós que va picotejar d'aquí i d'allà. A més de peces clau de l'últim disc, van sonar clàssics com 'Via Chicago' (quin rang dinàmic!), 'Hummingbird', 'Jesus, etc.', 'Heavy metal drummer' o 'Impossible Germany' (sí, també hi ha a qui li costa empassar-se els solos de Nels Cline, però són minoria); un repertori generós que combinava rock i músiques d'arrels amb el vessant més 'kraut' i experimental de 'Spiders (Kidsmoke)' amb un riff de guitarra que ja es coreja a l'estil 'hooligan'.

Malgrat la gent que xerrava, la gent que anava i venia portant cerveses i la pols que s'aixecava de terra, l'ambient relaxat i desenfadat del Vida va ser un plus per a un concert que molts recordaran durant molt de temps i al qual només es pot posar un però: llàstima que no l'allarguessin més enllà de l'hora i mitja. Només un bis, 'I'm a wheel', amb què es van convertir en una màquina de rock'n'roll, i Wilco desapareixien de l'escenari deixant ganes de més bisos com 'Misunderstood', 'War on war', 'California stars' o 'A shot in the arm', que sí que van interpretar a la Corunya el 29 de juny.

Un dels altres cap de cartell de la nit van ser els Manel, que duien 'Jo competeixo' (2016) a Vilanova després de presentar-lo al Primavera Sound. El grup, que es farà un fart de tocar a festivals aquest estiu, va començar amb un so una mica pla i ni tan sols 'La serotonina' va acabar de petar com podia haver-ho fet. La cosa, però, es va anar escalfant i la recta final va ser de traca. 'Jo competeixo' va donar pas a 'Ai, Dolors', i la van seguir 'Benvolgut', 'Teresa Rampell' i 'Sabotatge', amb el públic ja absolutament deixat anar.

Sota els pins
Un dels millors escenaris del Vida és El Vaixell. En realitat és una petita barca de pesca plantada sota una pineda i sobre la qual tenen lloc concerts acústics de petit format. No sempre, però, aquest espai depara instants tan especials com el que es va viure amb el concert de Maria Arnal i Marcel Bagés que va recordar la memorable actuació de  Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández del 2014. 'A la vida', d'Ovidi Montllor, o 'Cançó de Marina Ginestà' es van esculpir de forma meravellosa entre el silenci d'uns pins que més tard van veure com Kiko Veneno homenatjava 'La leyenda del tiempo' de Camarón acompanyat, precisament, per Raül Fernández.

En aquesta zona boscosa, el Vida enguany ha incorporat un nou escenari que és més enllà de La Cabana. És el de La Cova, que van inaugurar els mallorquins Papa Topo amb un entusiasme i un amateurisme a prova de bombes. Era l'hora en què encara calia buscar ombres per escapar del sol que es clavava al clatell, i el seu funk pop estiuenc i acolorit competia amb l'èpica intimista dels Inspira, a l'altra punta del recinte. Poc després, The New Raemon oferien una exhibició de solidesa instrumental que se solapava en gran part amb el folk orquestral de l'irlandès Villagers, que va actuar acompanyat de teclats, contrabaix, arpa i bateria al mateix escenari que després posarien de cap per avall els neozelandesos Unknown Mortal Orchestra, amb un directe ple de 'groove' i electricitat.