Agnès Letestu, una magnífica Elionor d’Aquitània
Als seus 50 anys, la ballarina mostra una elegància extrema
Le Jazer d'Aliénor
Factoria Cultural de Terrassa, 13 de novembre
Agnès Letestu i Vincent Chaillet, estrelles del ballet de l’Òpera de París (ella ja retirada), van protagonitzar dissabte a la Factoria Cultural de Terrassa Le Jazer d’Aliénor, amb coreografia d’Alain Marty sobre la seducció a l'Edat Mitjana, l’amor trobadoresc, la llengua d’oc i Elionor d’Aquitània. L’actor Harold Crouzet, acompanyat en escena pel gambista Augustin Ventadour, explica qui va ser aquesta reina, la terra de la llengua d'oc i el concepte jazer, la culminació d’allitar-se després del festeig. La idea és bona, però el castellà una mica deficient de Crouzet fa tirar una mica enrere.
En un entorn sobri, on el llit és l'únic element decoratiu, apareix Agnès Letestu, altiva, vestida d'amazona. Espera impacient el retorn de la guerra del seu marit, el rei Enric II d’Anglaterra. Als seus 50 anys, la ballarina mostra una elegància extrema que mantindrà al llarg de tot l’espectacle. Bones puntes, unes cames potents i una línia de ball molt bella. El rei arriba mentre ella, amb túnica blanca, llegeix. Aquest li imposa un sexe violent que ella, hieràtica, rebutja ofesa en una coreografia molt, massa, descriptiva.
Les escenes se succeeixen en un triangle amorós en el qual s’estableixen equilibris de poder. El trobador representa el festeig juganer, atrevit i amorós, però també la rivalitat i la gelosia, que donen pas a diferents passos a dos. Curiosament, l’actor es revela com un gran portador al servei d’una Agnès Letestu en estat de gràcia. Amb tot, la coreografia, d’estil neoclàssic, no demana grans tecnicismes, fins i tot la lluita entre els dos homes, que treu el millor de Crouzet, no aprofita els dots del primer ballarí de l’Òpera de París. En el seu solo, quan es treu la roba i es deixa anar cap a un amor sincer, és on veiem totes les possibilitats expressives de Chaillet.
Agnès Letestu és la dissenyadora del vestuari i no deixa res a l’atzar. Cada vestit destaca un estat d'ànim del personatge, des de la imponent capa de vellut vermella fins a la túnica color de carn per als moments més íntims, o l’ús de les sabatilles de punta o del peu descalç. Malgrat que la proposta és interessant i hi ha escenes molt estètiques, la insistència en l’evidència, tant en el text com en la coreografia, li treu la poètica que hauria pogut tenir.
