LA DÈCADA DELS VINT

Els bojos 20 del XX: més enllà del jazz i el xarleston

Una dècada d’eclosió cultural i de febre consumista però també de desigualtats

“El va acabar avorrint, el va afalagar i li va donar més diners dels que havia somiat, simplement per explicar-li a la gent que ell se sentia com ells, que alguna cosa s’havia de fer amb tota l’energia nerviosa acumulada i no gastada durant la guerra”. La citació és d’ Ecos de l’era del jazz, una antologia d’escrits de Francis Scott Fitzgerald en què es refereix a si mateix en tercera persona. L’escriptor nord-americà va descriure magistralment i va viure intensament una vida de postguerra en què tot anava tan ràpid com els vehicles que començaven a omplir les carreteres. Eren els anys 20 i tot es transformava: les dones havien aconseguit, a la fi del 1918, l’aprovació definitiva del sufragi femení al Regne Unit. No va ser fàcil: més de 1.300 dones britàniques van ser condemnades a presó pel seu activisme.

Alguns han batejat la dècada que va des del 1919 fins al 1929 com els “bojos anys 20”. En cert sentit sí que van ser una bogeria: els Estats Units es van convertir en la primera societat consumista del món, però aquella opulència no va ser per a tothom. Hi havia moltes vagues, protestes i violència als carrers. Al mateix temps que als Estats Units creixia la febre consumista, es consolidava la nova URSS, que va acabar aïllada perquè la revolució comunista no va triomfar a l’Europa capitalista.

No tothom era benvingut

Fora de l’URSS, la indústria de consum i els negocis creixien a un ritme trepidant, però hi havia uns alts índexs d’atur i els preus eren molt alts. Als EUA es multiplicaven les carreteres, les ciutats creixien i les cases incorporaven neveres, rentadores, ràdios... Però, al mateix temps, els immigrants feien jornades interminables amb salaris mínims i vivien en habitatges misèrrims. A més, el país de “les noves oportunitats” va començar a restringir la immigració, va créixer la discriminació racial i hi va haver un ressorgiment del Ku Klux Klan. El senador Albert Johnson ho va deixar clar: “No hi ha cap dubte del fet que la barreja de nacionalitats està desacreditada, no hi ha cap dubte del fet que els nord-americans estan insistint a tot arreu que el país no oferirà asil lliure i il·limitat a la resta del món”.

La corrupció política es va estendre i la Màfia va saber aprofitar la doble moral de la prohibició de la venda d’alcohol. Tothom es va atrevir a jugar a la borsa, es van popularitzar els crèdits, els pagaments a terminis i la frase “Viu ara i paga després”. Tot plegat tindria un mal final amb el crac borsari de l’octubre del 1929. A l’altra banda de l’Atlàntic, l’ascens del feixisme italià va ser l’inici d’una sèrie de desastres. El 1922, Mussolini es va convertir en el primer ministre italià.

Políticament eren temps convulsos: Thomas i Heinrich Mann, Hermann Hesse i Rainer Maria Rilke veien com el 1918 es proclamava a Munic la República Lliure de Baviera, que va ser molt efímera. La van liderar poetes, literats, periodistes i intel·lectuals. Molt a prop, a Zuric, dos anys abans havia nascut el Cabaret Voltaire, un local de mala fama on es va coure el moviment dadà, que impulsava l’alliberament de la fantasia i qüestionava qualsevol expressió tradicional.

Construir per a tothom

El 1919 esclatava l’escola d’arquitectura Bauhaus a la ciutat alemanya de Weimar. Fundada per Walter Gropius, que havia combatut a la Primera Guerra Mundial -els terrors nocturns no el van abandonar mai-, Bauhaus defensava construir per a tothom i una existència sense prejudicis. En aquesta escola d’arquitectura, on la majoria eren dones, es va voler culminar la democratització de l’arquitectura.

Els anys 20 es va produir la gran dècada de la filosofia amb Ludwig Wittgenstein, Martin Heidegger, Walter Benjamin i Ernst Cassirer. Els quatre filòsofs es van haver de reinventar després de la Primera Guerra Mundial. Wittgenstein estava traumatitzat, Heidegger va perdre la fe, Cassirer la seva plaça acadèmica i Benjamin vivia en la pobresa. La trajectòria vital dels quatre filòsofs i la seva lluita per reflotar i entendre el món és un bon exemple de l’Europa devastada per la guerra, perquè es podria dir que el segle XX no va començar el 1900, sinó amb el final de la Primera Guerra Mundial.

L’impacte de la guerra

La Gran Guerra va ser el primer conflicte massiu, més de la meitat de la població jove va anar al front. Milions d’aquests homes no van tornar o ho van fer amb ferides greus. Es calcula que van perdre la vida, ja sigui per l’impacte de les bales, per la fam o per les malalties, 30 milions de persones, entre militars i civils. L’impacte psicològic va ser brutal. Molts homes van tornar amb malsons, terribles maldecaps i neurosis. La societat, després del 1914, ja no seria mai més la mateixa. Molts artistes d’aquella dècada havien estat a les trinxeres i, quan en van sortir, s’ho van replantejar tot, perquè hi havia la necessitat de revisar els fonaments d’una civilització que havia conduït Europa a l’hecatombe total. Alguns van optar pel pacifisme, d’altres van abraçar el totalitarisme.

El 1924 André Breton va redactar el Manifest surrealista. Picasso, Dalí, l’alsacià Arp, l’alemany Max Ernst, el suís Paul Klee, els russos El Lissitzky, Larionov, Tatlin o Kandinski, els italians Modigliani i Giorgio de Chirico, l'alemany Otto Dix... L’art es va reinventar. El surrealisme va ser molt més que un moviment artístic. Era una actitud davant la vida, una afirmació intensa de la llibertat, l’esperança d’una vida de plenitud, una revolta contra l’acceptació o la resignació realista d’un món mal fet. René Magritte va pintar entre 1928 i 1929 La traïció de les imatges, la imatge d’una pipa i el text “ Ceci n’est pas une pipe”. El 1929 Dalí va pintar El rostre del gran masturbador i La memòria de la dona-nena. L’artista empordanès col·laborava en aquella dècada amb Luis Buñuel, i tots dos acabarien creant el 1929 l’extraordinària Un chien andalou.

Aquella època convulsa es va traslladar al cinema amb altres grans pel·lícules com Nosferatu, de F.W. Murnau, que es va poder veure el 1922; El cuirassat Potemkin, de Serguei Eisenstein, estrenada el 1925 amb motiu del vintè aniversari de la fallida Revolució Russa del 1905, o Metropolis (1927), en què Fritz Lang imagina una ciutat-estat del 2026 en què els humans es divideixen entre els que ho tenen tot i els que treballen. Aquests últims viuen en una urbs subterrània on mai descansen per poder cobrir les necessitats dels poderosos. La dècada dels 20 va ser l’inici també de la indústria cinematogràfica de Hollywood, amb estrelles com Douglas Fairbanks, Charles Chaplin i Rodolfo Valentino.

Jazz i xarleston

James Joyce va aconseguir publicar la seva extensa novel·la Ulisses el 1922 i Franz Kafka, turmentat per un món de lleis il·legítimes, va escriure El procés, que es va publicar el 1925, un any després de la seva mort. Kafka explica la peripècia de Josef K. per esbrinar de què l’acusa la justícia, instància inaccessible i indesxifrable. Els compositors buscaven també noves formes i nous llenguatges. Turandot es va estrenar a la Scala de Milà, el diumenge 25 d’abril del 1926, un any i cinc mesos després de la mort de Puccini. Es va començar a popularitzar el jazz. Duke Ellington i la seva orquestra triomfaven als clubs de Harlem, a Nova York. Louis Armstrong va crear els Hot Five i els Hot Seven, i Sidney Bechet triomfava a París amb La revue nègre de Joséphine Baker.

Als locals nocturns es ballava el xarleston fins a altes hores de la matinada, i les dones hi anaven soles, fumaven i bevien, cosa que feia arronsar les celles a més d’un. L’actriu Mae West, que triomfava a Broadway amb Sex el 1926, va acabar arrestada per dir obscenitats. Als Estats Units es presentaven projectes de llei en què es demanava que es prohibissin aquelles peces de vestir que exhibien i accentuaven les línies de la figura femenina. Però les dones es continuaven revelant: havien treballat durant la Primera Guerra Mundial amb jornades maratonianes i salaris molt baixos, però quan els combatents van tornar a casa van perdre la feina perquè es considerava prioritari recol·locar els homes. A la Gran Bretanya van ser acomiadades de manera massiva. El 1919 les dones eren el 75% dels aturats i se’ls va donar un subsidi inferior als homes. Va ser definitivament una dècada en què tot era possible i en què alguns, una vegada i una altra, van intentar conquerir un tros més de llibertat.

ELS ‘HITS’ DELS ANYS 20

‘El cuirassat Potemkin’

Una pel·lícula mítica amb què Eisenstein va revolucionar el muntatge al servei d’una narració que explica els precedents de la Revolució Russa. Estrenada el 1925, la seqüència de l’escala d’Odessa, on hi ha una matança, ha sigut homenatjada per molts directors.

‘Ulisses’

Ulisses narra una jornada en l’existència d’uns quants habitants del Dublín dels anys 20. Aparentment pot semblar senzill, però l’obra de Joyce és un veritable artefacte literari amb una infinitat de referències camuflades que encara avui alguns intenten desxifrar.

Mickey Mouse

Oficialment la data de naixement del cèlebre personatge de Walt Disney va ser el 18 de novembre del 1928, amb l’estrena d e Steamboat Willie, el primer curtmetratge sonor de dibuixos animats. L’èxit de Mickey Mouse va ser aclapardor i va entrar a formar part de l’ star system de Hollywood, al costat de Clark Gable i Greta Garbo.

Louis Armstrong

Louis Armstrong representa l’impuls imparable que va experimentar el jazz als anys 20, quan les migracions del camp cap a ciutats com Chicago van canviar la música del segle XX. El trompetista de Nova Orleans va ser una de les primeres grans estrelles del jazz.

‘Turandot’

L’última òpera de Puccini, estrenada inacabada el 1926 a la Scala de Milà, simbolitza el final d’una era, i l’ària Nessun dorma es pot considerar el cant del cigne d’una manera d’entendre l’art popular. El segle XX començava a caminar per unes altres vies per satisfer la cultura de masses.

L’escola Bauhaus

Va obrir les portes l’abril del 1919 amb l’objectiu de crear un art que s’adaptés a les necessitats de la societat alemanya de la postguerra. El seu fundador, Walter Gropius, defensava que no era un estil, sinó una actitud que consistia en estar obert i trobar solucions per als nous reptes.

‘Autoretrat en el Bugatti verd’

Tamara de Lempicka va ser una artista brillant que va viure amb molta intensitat les nits de París de la dècada dels 20. L’obra de l’artista, que combinava l’abstracció del cubisme amb la tradició més convencional del neoclassicisme, mostra una dona moderna i independent al volant.

image-alt

Per saber-ne més

Seran feliços els anys 20?