Cultura 17/05/2021

Alba Sotorra: “Les dones que es van unir a l'Estat Islàmic no sabien on es ficaven”

La documentalista estrena 'The return. Life after Isis', el documental que ha fet per intentar comprendre les dones que van marxar del seu país per fer la jihad

5 min
Fotograma de 'The return. Life after Isis'

BarcelonaL'octubre del 2017, un grup de civils va abandonar la ciutat de Raqqa, que estava sent bombardejada per la coalició contra l'Estat Islàmic, i es van entregar a un grup de soldats kurdes amb les quals estava la documentalista Alba Sotorra (Reus, 1980). Entre elles hi havia una jove mare que portava en braços una criatura, totes dues cobertes per la pols del desert i les bombes. “Quan vaig acostar-m'hi, em vaig adonar que el seu fill estava mort i la vaig abraçar. Va ser el primer cop que vaig plorar pels nostres enemics”, explica Sotorra a les notes de direcció de The return. Life after Isis, el documental que ha fet per intentar comprendre les dones que van marxar del seu país per unir-se a l'Estat Islàmic i que es presentarà a Docs Barcelona aquesta setmana (i estarà disponible en lloguer a Filmin a partir d'aquest dimarts).

“No entenia per què tants joves s'unien a una causa tan fosca i tèrbola, sobretot les dones, ja que a l'Estat Islàmic perdien totes les llibertats”, diu la directora. Sotorra havia viscut el conflicte des del bàndol kurd amb les guerrilleres feministes de l'YPJ (sigles en kurd de la Unitat de Protecció de Dones), a les quals va dedicar el documental Comandant Arian . Quan la guerra es va acabar, prop de 50.000 dones i nens es van lliurar a les forces kurdes “perquè sabien que rendir-se a Baixar [al-Assad] era molt més perillós”. Els països d'origen d'aquestes persones no volien saber res d'elles i els kurds els van instal·lar en uns camps de detenció improvisats i gestionats per l'YPJ. Accedir-hi era gairebé impossible per a la premsa, però Sotorra s'havia guanyat la confiança de les guerrilleres kurdes i això li va permetre entrar al camp diverses vegades al llarg d'un any i documentar amb el seu equip un taller d'escriptura que feia un grup d'internes.

Alba Sotorra

Dues eren tristament famoses: Hoda Muthana, una noia d'Alabama a qui el mateix Donald Trump va dedicar un tuit en què assegurava que no li permetria tornar mai als Estats Units, i l'anglesa Shamina Begum, a qui el govern britànic ha revocat la nacionalitat per impedir que torni al país. Als seus països són símbols d'un odi alimentat per polítics populistes i la premsa sensacionalista, però el documental ofereix una altra realitat: dones joves traumatitzades per una guerra cruel que no poden tornar amb les seves famílies, que han perdut marits, amigues o fills i que ni tan sols estan segures al camp, on hi ha grups de dones encara radicalitzades que les assetgen perquè es mantinguin fidels als principis de l'Estat Islàmic.

Shamina Begum a 'The return, life after Isis'.

Inicialment, Sotorra volia posar el focus en el gest de reconciliació que oferien les dones kurdes a les de l'Estat Islàmic. “Els kurds són qui més ha patit per culpa de l'Estat Islàmic i, tot i així, han obert el diàleg perquè entenen que és l'única manera d'acabar amb la violència. La tasca que fan és brutal i admirable”, diu. Però el contacte amb les presoneres va canviar la seva mirada. “M'he adonat que vaig començar aquest projecte carregada de prejudicis –confessa–. I he recordat que no pots prejutjar ningú, que tothom mereix una segona oportunitat”.

Un gran error

El documental mostra que el relat de radicalització de cada dona difereix: algunes van seguir el seu marit, no sempre per convicció, d'altres van ser seduïdes per reclutadors molt hàbils a detectar persones vulnerables i receptives. La Kimberly era una canadenca deprimida perquè els fills havien marxat de casa i se sentia inútil. La Shamina tenia 15 anys i va marxar amb dues amigues, plenes d'excitació i inconsciència. “Però totes tenen en comú que al trepitjar la madafa es van adonar, massa tard, que havien comès un greu error”, diu Sotorra.

La madafa era la casa on eren instal·lades les dones que s'unien a l'Estat Islàmic, un lloc brut i saturat, amb vigilància armada a la porta. Només se'n podia sortir d'una manera: casant-se. Però no hi havia temps per al festeig: una cita a cegues de mitja hora i, si deien que sí, marxaven amb el futur pare dels seus fills. I després? “No hi havia res a fer –explica una de les dones al documental–. Durant cinc anys, no feies més que cuinar i netejar. No hi havia escoles per a dones. No es permetia la música ni internet. Et deien com t'havies de vestir, parlar i comportar-te. Un cop em van renyar en públic per dur una franja rosa a les sabatilles. «Són massa atractives», em deien”.

“Les dones que es van unir a l'Estat Islàmic no sabien on es ficaven”, recalca Sotorra. “I totes han passat experiències terribles: viure sota les bombes, no tenir menjar ni aigua, patir per la vida dels fills o fins i tot perdre'ls...”. Després de parlar-hi molt al llarg d'un any, la directora segueix sense acabar d'entendre com van poder unir-se a la Jihad. “Però és que ni elles mateixes ho entenen –diu–. La meva conclusió és que l'Estat Islàmic tenia un aparell propagandístic molt potent, amb propaganda específica pensada per a diversos nínxols: una per als nois joves, una altra per a les dones, una altra per a la gent molt pobre... I a cada grup el seduïen amb arguments diferents”.

Jugar a la Jihad

Sotorra inclou al film material de violència colpidor, com alguns vídeos de propaganda de l'Estat Islàmic o el d'uns soldats preparant-se per anar al mercat d'esclaves sexuals. “Amb el permís d'Al·là, cadascú se n'emportarà una”, celebra eufòric un dels guerrillers. Però el fragment més esgarrifós del documental és una escena filmada al camp de detenció en què es veuen uns nens jugant a la Jihad entre runes. “Quan ets jihadista, ningú et pot fer mal. Ningú et mana, ho entens? Si mors, vas directament al paradís!”, diu un nen amb els ulls brillants.

“Des d'un punt de vista humanitari és urgent treure d'allà aquells nens, que no tenen culpa de res, però també des d'un punt de vista pràctic, perquè aquell entorn no és bo per a la seva mentalitat –assenyala Sotorra–. Si no tornen ara, ho faran en el futur, però d'una altra manera. I el mateix amb les dones, fins i tot la minoria que encara estan radicalitzades, que només necessiten una mica de llum i esperança per canviar d'estat mental”. La directora creu que són “necessàries” per ajudar-nos a evitar que altres dones com elles cometin el seu mateix error. “Fins i tot podrien formar part activa de programes de prevenció, perquè el radicalisme només es pot evitar prevenint. No podem seguir combatent-lo amb guerres”.

stats