Estrena 'La gavina' a La Villarroel
Cultura 14/07/2021

Àlex Rigola: "No veig mai la cultura entre els cinc primers punts d’un programa electoral"

4 min
Àlex Rigola

BarcelonaEl director teatral Àlex Rigola (Barcelona, 1969) tenia a punt la seva versió de La gavina d'Anton Txékhov quan la pandèmia va esclatar a Catalunya i va obligar a posposar-ne l'estrena. L'espectacle, que arriba a Barcelona un any i mig després, fusiona els personatges del clàssic rus amb les vides reals dels actors: Eudald Font, Chantal Aimée, Roser Vilajosana, Melisa Fernández i Xavi Sàez. Es tracta d'una obra existencialista que serà a La Villarroel fins a l'1 d'agost.

La pandèmia us ha obligat a fer canvis en el repartiment i a endarrerir l'estrena a Barcelona. ¿Com ha afectat tot això l'espectacle?

— Vam estrenar-lo el setembre passat a Madrid, però la versió catalana s’ha posposat fins al Grec del 2021. Hem hagut de canviar l’espectacle perquè molts dels actors originals no hi són. Això ha comportat unes modificacions internes, perquè la forma de jugar en aquest espectacle consisteix en barrejar vida i escena. És una peça de Txékhov existencialista, que toca el tema de la confrontació de generacions, en aquest cas en l’àmbit escènic. Ho transformem en la vida dels mateixos actors a l’escenari.

En què consisteix aquesta fusió de ficció i realitat?

— L'espectacle et demana que sempre estigui viu. Cada persona que hi ha anat entrant ha fet modificar la resta de l’equip, perquè la biografia de cadascú hi entra en joc i forma part de l'obra. Txékhov hi és però alhora està totalment reescrit.

A l'escenari hi ha intèrprets que tot just comencen a treballar i d'altres que porten dècades de carrera professional. Què en surt, d'aquesta confluència?

— Txékhov sempre ens parla d’un projecte de vida que tenim quan comencem i que no és exactament el que duem a terme quan ja tenim una edat. Es produeix una crisi entre el que volíem haver sigut i el que som, perquè segurament no som el que havíem projectat. Malgrat que la literatura, la història, la nostra formació ens donin una base del que és la vida, no hi ha cap manual d’instruccions perfecte. La vida no para de donar-nos sorpreses. Aquests són els moments de crisi que volem posar a l’escena, sobretot quan es produeixen conflictes amb un mateix. Per seguir tirant endavant, cal acceptar la derrota d’una sèrie de fets que eren primordials o la base de la teva vida. 

Tot el debat al voltant de la Generació Tap ha estat últimament a l'ordre del dia. Què en pensa?

— Es parla contínuament de la Generació Tap. Se’n parla ara i se’n parlava fa vint anys. Quan comences tens la sensació de no poder accedir a segons quins àmbits, o que laboralment mai arribaràs a formar part d’allò que és el medi. I quan ja tens una veterania i veus amb quina energia i amb quin impuls entren els joves, això et crea un cert vertigen. És evident que ells es comunicaran molt millor entre ells. L’acceptació d’un principi de desconnexió és l’acceptació de la mort, i això també està en aquesta peça. Si acceptem que la vida no és fàcil, ens serà més fàcil viure que no pas si creiem que tot són flors i violes.

Roser Vilajosana, Xavi Sàez, Àlex Rigola i Eudald Font a 'La gavina'

¿Les particularitats de l'àmbit escènic ho posen més fàcil o més difícil als joves?

— Aquesta sensació de les generacions davant d’un estatus establert hi ha sigut sempre. Són professions amb espai per a molt poca gent. És una lluita selectiva, però no per la bellesa física sinó per les capacitats. És una professió prou fràgil perquè acabis col·laborant amb qui té un valor professional. Si algú fa un tipus d’arts escèniques que no fa ningú més i això té un resultat i unes sortides, molt ràpidament serà acceptat al medi. Normalment la particularitat del llenguatge és fonamental per trobar el teu espai.

Quina radiografia fa de l'estat del sector teatral avui?

— La Generalitat ha fet molt bona feina cuidant les companyies que durant la pandèmia tenien contractes amb teatres. Però és evident que hi ha un petit desencís. Sabem que les arts escèniques no fan moure vots, i la cultura en general tampoc. En la majoria dels partits, la cultura no és un valor. Als debats electorals acostumen a deixar zero segons a la cultura, quan representa la formació continuada de qualsevol adult del territori i, per tant, és indispensable. En canvi, no veig mai la cultura entre els cinc primers punts d’un programa electoral. És bastant decebedor. Malgrat les intencions, la realitat és una altra. Només cal mirar els pressupostos.

Fa uns dies explicava a RAC1 que prepara un projecte sobre el moviment trans. Què li interessa d'aquesta qüestió?

— La lectura de Paul B. Preciado em va situar mentalment en un lloc que mai m’havia plantejat. Per a mi és un fanal a seguir. Em fa veure que una de les possibilitats de revolució pot venir per aquí, perquè ens modificarà a tots com a societat. L’acceptació de la dissolució de gènere farà que una majoria molt gran hàgim de fer un canvi per una minoria. Això és molt positiu com a societat. Ens obligarà a canviar coses molt mundanes, començant pels lavabos públics. Sembla una tonteria, però tots estarem compartint els mateixos vestidors. Això arribarà, ho vulguem o no, perquè és evident que hi ha d’haver una igualtat en aquest territori.

stats