Andrés Calamaro, l'emoció en la imperfecció

BarcelonaAndrés Calamaro surt a l'escenari entre l'ovació del públic que omple el Palau de la Música. Porta unes ulleres fosques que pràcticament no es traurà en tot el concert. Canta 'La libertad' acompanyat d'un trio (teclat, contrabaix i percussió) que esborra la influència de Bob Dylan. Aquí manaran les maneres del jazz i el tango, com passa al disc 'Romaphonic Sessions 3' (2016).

Tot seguit sona 'Estadio Azteca', i la platea respon com un cor que també s'inflama amb el bolero 'Algo contigo'. Calamaro ha fet un parell galls clamorosos, potser perquè té la veu freda, i segueix fidel a una afinació diguem-ne desmanegada que en algunes cançons, sobretot les dels anys de la honestedat més salvatge, funciona com a recurs expressiu. És un Calamaro convertit en intèrpret de la vulnerabilitat, fins i tot en els gestos. Busca l'harmònica a les palpentes i a vegades no sap què fer amb les mans.

Es mou com un boxejador insegur o com un torero indecís. Explica que ha notat “la tensió” quan ha dedicat 'Media Verónica' als toreros Morante de la Pueba i José Maria Manzanares i que s'ha estimat més no fer un acudit polític. Després dirà que no ha volgut fer les seves apologies a la tauromàquia i que per respecte a Catalunya i a Barcelona ha preferit no comentar els articles que ha llegit aquell matí a l''ABC'. És un Calamaro conciliador, però també irònic. “Som argentins, de diverses tribus. Una república independent des de fa 200 anys de l'estat espanyol”, diu amb un somriure abans d'ironitzar que amb la república se solucionen tots els problemes i que la factura de la llum es paga sola. És el Calamaro comediant que recorda que en 25 anys ha tocat a molts llocs de Barcelona, però mai al Bagdad. “Però sí que hi he estat”, diu, i converteix l'actor que aixeca pesos amb l'escrot en el 'running gag' del concert.

El pianista Germán Wiedemer, el contrabaixista Toño Miguel i el percussionista Martín Bruhn toquen a un nivell altíssim, i el millor Calamaro brilla en el tango 'Garúa' d'Aníbal Troilo i enllaçant '7 segundos' de Los Rodríguez amb un monument de Gardel, 'El día que me quieras'. També en la lectura d'una dedicatòria a Muhammad Ali i en monòleg sobre Paul McCartney –“Jurassic Paul”, diu– en què explica que en un concert a l'Argentina l'exbeatle va prohibir la venda d'entrepans de carn; a l'Argentina... Ja té la veu més a to i la connexió amb el públic sembla indestructible quan canta peces com 'La copa rota', 'Algunos hombres buenos' i 'Tuyo siempre'. Tornen els galls, però tant li fa, perquè a aquestes altures de concert el més emocionant són els “oe, oe, oe, Andrés” que canta el públic convertit en cor futbolístic.

El Palau es posa dret amb 'Flaca' i 'Paloma', que Calamaro dedica a David Bowie i Prince. En els bisos recorda els orígens del “rock d'autor argentí” amb 'Nueva zamba para mi tierra', el clàssic de Litto Nebbia, 'sabineja' a 'El tercio de los sueños' i interpreta 'Los aviones' i 'Cuando te conocí' com si enyorés els dies d''Honestidad brutal'. És un Calamaro fràgil, imperfecte, a vegades tronat i superat per afinacions impossibles, però manté intacta la capacitat d'emocionar. És un Calamaro que demostra com de sa resulta no combregar al 100% amb els ídols.