Antoni Verdaguer torna a teixir ‘La teranyina’ a Terrassa
Es commemoren els 25 anys de la versió cinematogràfica del llibre de Jaume Cabré
BarcelonaJaume Cabré i Antoni Verdaguer es van conèixer fa prop de trenta anys, un dia que es van creuar pel carrer i el segon li va etzibar al primer: “Senyor Cabré, com està? Jo em dic Toni Verdaguer. Li agradaria que fes una pel·lícula de La teranyina?” “I tant que sí”, va contestar l’escriptor, sobtat de la sortida d’aquell home. Cinc anys després Verdaguer estrenava La teranyina, la versió al cinema de la novel·la guanyadora del Sant Jordi del 1983. I avui, 25 anys després de l’estrena, La teranyina tornarà a teixir la seva història d’intrigues familiars i lluites socials quan la pel·lícula es projecti a les 20.30 h Teatre Principal de Terrassa en una sessió de gala amb la presència del director, de dos dels guionistes (Cabré i Vicenç Villatoro) i d’alguns actors de la pel·lícula.
Serà una nit especial, amb catifa vermella i photocall, que servirà per inaugurar la Fira Modernista de Terrassa i en la qual s’intentarà recrear l’ambient de l’època. La projecció anirà precedida pel documental Mapa de la ciutat de Feixes, un making-of dirigit especialment per a l’ocasió pel mateix Verdaguer sobre el rodatge que va fer que Terrassa revisqués la febre tèxtil del 1909. L’acte és el tret de sortida de la celebració del vint-i-cinquè aniversari del film, que inclourà més projeccions: als cinemes Catalunya de Terrassa i a la Filmoteca, on es veurà dijous vinent seguida d’un col·loqui entre Verdaguer, Villatoro, Cabré i Ramon Madaula. I per acabar l’homenatge, el programa Sala 33 emetrà la pel·lícula i el documental el diumenge 17.
Però abans tindrà lloc la celebració més original: la Casa Museu Alegre de Sagrera, un dels escenaris de la pel·lícula, acollirà demà tot el dia un plató on Verdaguer dirigirà tothom qui vulgui aparèixer en La teranyina. Les imatges dels espontanis, vestits d’època i amb un petit guió, s’inseriran en una de les escenes del film i els protagonistes marxaran amb el resultat final en DVD.
Una aposta important
La presentació de l’aniversari del film va reunir dimecres a la Casa Museu Alegre de Sagrera -estratègicament situats sota la teranyina que decora un dels capitell- Verdaguer, Cabré, Villatoro i l’editor de Proa Josep Lluch, que acaba de reeditar la novel·la. “La pel·lícula va ser una aposta important -va afirmar Villatoro-. Primer per la jugada de portar al cinema Cabré, una aposta realment guanyadora, però sobretot pel fet de crear una narrativa cinematogràfica per a Terrassa, necessària per a qualsevol ciutat. Gràcies a La teranyina, Terrassa ha fet seu un període específic de la ciutat, el del Modernisme i la industrialització”.
Cabré va tenir un record per a Jaume Fuster, el tercer guionista de La teranyina, ja mort. “Vam passar moltes hores treballant en el guió. Així vaig saber com s’escrivien els guions i, més endavant, he fet servir el que vaig aprendre com una esponja escrivint el guió de La teranyina ”, va comentar l’autor de Jo confesso, que va crear per a TV3 la sèrie Estació d’enllaç. “Però vaig aprendre una cosa important: que l’autor de la novel·la treballi en la seva adaptació no és una bona idea”, va apuntar amb ironia l’autor. “Ens va salvar l’atreviment d’eliminar algunes línies argumentals”. Villatoro va apuntar que “tant les novel·les com les pel·lícules són trencaclosques, però trencaclosques que s’ajusten de forma diferent”. Amb un pressupost que segons Verdaguer equivaldria a 3,5 milions d’euros actuals, La teranyina va ser una gran producció de l’època, amb una escena de ball amb 250 extres -que van haver d’aprendre a ballar la polca i el rigodon - i un càsting espectacular. “En una projecció recent a Madrid tothom es va quedar parat del càsting: Amparo Soler Leal, Anna Lizaran, Ovidi Montllor, Fernando Guillén, Montse Guallar, Jordi Dauder, Sergi Mateu, Pep Ferrer... A les sis paràvem de rodar perquè molts tenien funció de teatre”, recorda Verdaguer.
Les lluites i conspiracions dins d’una família burgesa per aconseguir el control d’una fàbrica tèxtil van donar peu a una pel·lícula luxosa que, segons Villatoro, constituïa “una aposta per un cinema català de qualitat amb vocació industrial que al final no s’ha acomplert, perquè el cinema català ha tirat per altres camins”. “Algunes coses passen i d’altres no, però queda la peça, i la peça era bona”, afegeix.
