Crítica de sèries

'El col·lapse': una apocalipsi immediata i reconeixible

La sèrie francesa, que es pot veure a Filmin, és una de les sorpreses de la temporada

'El col·lapse'

Les Parasites per a Canal+. En emissió en VOSC a Filmin

“Si seguim amb aquest creixement, col·lapsem. I si parem aquest creixement, col·lapsem. Viurem el col·lapse de la nostra civilització”, proclama un dels personatges de la sèrie francesa El col·lapse. És un científic militant del corrent de pensament que avisa d'una apocalipsi immediata perquè, dient-ho de forma planera, tot està a punt de petar. La col·lapsologia, la filosofia que alerta de la fallada imminent i definitiva del sistema per raons múltiples, de les mediambientals a les polítiques, està prou arrelada a França, i d'aquest debat sobre com la nostra civilització serà testimoni del seu propi enfonsament sorgeix aquesta producció de Canal+ que acaba d'estrenar Filmin. Amb una promoció exemplar, El col·lapse ha acabat en boca de tothom, sobretot per la temàtica d'apocalipsi pròxima i quotidiana que ressona de manera molt realista en l'escenari epidèmic actual i pel recurs de rodar en plans seqüència els vuits episodis, que transcorren així en temps real.

El col·lapse es distancia d'altres sèries de ficció anticipatòria com Black mirror en un aspecte clau. Aquí no ens movem en els codis de la ciència-ficció perquè la tecnologia no juga un paper definitori del context. La sèrie desgrana en vuit temps de progressió exponencial aquest procés d'enfonsament del món tal com el coneixíem, des de la falta de productes bàsics als supermercats fins a l'organització de comunes autosuficients o illots per a elits, passant per les postures d'un radical –¿i estèril?– altruisme. Cada episodi se centra en uns personatges i conflictes diferents, tot i que, com sol passar cada cop més amb les sèries antològiques, alguns protagonistes reapareixen en episodis posteriors per atorgar un toc més orgànic a l'estructura.

La sèrie incideix en els conflictes ètics i les decisions extremes que comporta un paradigma social en què prima la supervivència. Els creadors intenten evitar les lliçons moralistes i les generalitzacions sobre la naturalesa de l'ésser humà en aquestes circumstàncies. Alhora que teixeixen un relat amb clara vocació política: mostren fins a quin punt els privilegiats tenen més recursos (i menys escrúpols) a l'hora de sortir-se'n i denuncien uns mitjans de comunicació entregats a un infotainment que impossibilita qualsevol discussió amb cara i ulls sobre aquest o altres temes. L'últim episodi sí que ho rebla tot plegat amb una clara vocació conscienciadora.

Com ja es va demostrar amb l'oscaritzada 1917, l'ús del pla seqüència únic encara funciona com a reclam respecte a la presumpta posada en escena al mateix temps espectacular i virtuosa d'una pel·lícula o una sèrie. A El col·lapse, el pla seqüència únic ni es manté en tots els episodis ni se soluciona de forma especialment exhibicionista. Funciona sobretot com la manera de concentrar la tensió al voltant dels diferents protagonistes mentre intenten solucionar a contrarellotge alguna situació. Juga molt a favor d'aquest plantejament la curta durada de cada episodi, que es mou entre els 20 i els 30 minuts, i de la sèrie en la seva totalitat. En aquest sentit, els joves creadors d' El col·lapse, Guillaume Desjardins, Jérémy Bernard i Bastien Ughetto, del col·lectiu audiovisual Les Parasites, fan valer la seva experiència al món del curtmetratge i a YouTube. Una bona manera de renovar la ficció televisiva des de camps tradicionalment menystinguts i perspectives pròpies de les noves generacions.