L'última lliçó d'Arnau Puig
Àlex Susanna recorda l'última intervenció pública del filòsof i crític d'art
BarcelonaD'una trajectòria tan llarga i fructífera com la d'Arnau Puig (1926-2020) se'n podrien subratllar molts caires i moltes fites, però ara per ara em quedo amb la seva última lliçó, literalment i en tots els sentits: la tinc tan present i és tan reveladora de la seva personalitat que no sóc capaç de deslliurar-me del seu embruix. El dimecres 4 de març l'Arnau Puig va venir a fer-nos una xerrada a l'Espai Volart sobre l'obra de Guerrero Medina que s'hi exposa (ara a les fosques, però exposada bé hi continua estant!). No va ser fàcil que vingués, i fins vaig arribar a dubtar de la conveniència de forçar tant les coses per fer possible la seva presència.
Un cop assegut a la cadira, però, davant del seu públic –prop d'un centenar de persones– i amb les notes de la xerrada esparses sobre la taula, el panorama va canviar radicalment: de sobte va retornar –o més ben dit, va emergir– amb una força inusitada l'Arnau Puig de sempre. És com si s'hagués tret la careta de vell i se'ns hagués mostrat tal com era: un savi de mirada felina, un intèrpret d'art tremendament lúcid, un comunicador nat dotat encara de molts recursos verbals i no verbals. En aquest sentit, les seves pauses sobtades eren extraordinàries i vertiginoses perquè mai no sabies cap on et portarien; les seves mirades de linx, hipnòtiques; la seva memòria, un arsenal de trucs i recursos inexhaurible que només li fallava molt de tant en tant.
Tots ens vam oblidar de la seva edat i xacres –tenia 94 anys, aviat és dit– i ens vam rendir a l'espectacle d'una intel·ligència feliç de pensar en directe, rabejant-se en si mateixa i perdent-se per mil i una giragonses bo i sabent que al final tot tindria –o trobaria– la seva raó de ser i acabaria encaixant –fins i tot la digressió aparentment més gratuïta o allunyada– en l'immens trencaclosques d'un guió molt més travat del que en principi podria semblar. Qui ens havia de dir, però, que aquella seria la seva última intervenció pública. Tota una lliçó pel que fa al fons, la forma i l'actitud. Després encara vam poder llegir un parell d'articles formidables a El Temps de les Arts sobre Manolo i Rodin i Maillol. Chapeau, mestre, i que la terra et sigui lleu...
