Oscar Tusquets: "Qui havia de dir que els cuiners ocuparien vint vegades més d'espai als diaris que els arquitectes"

BarcelonaDurant el muntatge de l'exposició que la Fundació Vila Casas va dedicar a Oscar Tusquets el 2022, Àlex Susanna, que aleshores era el director artístic de la institució, no veia clar que Tusquets hi inclogués una petita pintura protagonitzada per una dona que besa un toro. Però l'arquitecte s'imposa, li pren el quadre de les mans apassionadament i busca un lloc dins la sala per exposar-lo mentre recorda a Susanna que Vila Casas era un amant dels toros. Aquest Tusquets rondinaire crida l'atenció, i al mateix temps aterra el personatge en el documental Dios lo ve, dirigit per Àlex Guimerà i Guillem Ventura, que s'estrena aquest dijous al cinema Verdi de Barcelona, i el dia 18 al Verdi de Madrid. És a dir, la figura del Tusquets polifacètic, enginyós i hedonista, que sembla haver-ho fet tot sense despentinar-se, és fruit del talent, l'ofici i la dedicació... i d'alguna esbroncada.

"Ja soc un vellet rondinaire, i reconec que soc un rondinaire", diu sorneguer Oscar Tusquets, content que el format del documental defugi la clàssica successió d'amics i coneguts que parlen de diferents aspectes de la seva vida i la seva trajectòria. "Estic força cansat de mi mateix —etziba Tusquets—, però crec que la feina de l'Àlex està molt bé. Em veig molt reflectit en el documental, que és molt més sobre mi que sobre la meva obra. Això em distancia molt d'altres documentals d'arquitectes, i he tingut la sort de fer-lo mentre encara soc viu. A vegades els documentals es transformen en una sèrie d'amics parlant bé del difunt, i em sembla que no hi ha ningú parlant bé de mi en tot el documental!", explica.

El documental, una producció de Hic&Nunc, és fruit de cinc anys de rodatge i de reduir 120 hores de gravació a una hora i mitja. Els directors van treballar amb uns equips molt petits per poder seguir Tusquets per tot arreu i no alterar les situacions que viu amb alguns altres protagonistes de la pel·lícula, entre els quals hi ha l'escriptor Mario Vargas Llosa, els pintors Antonio López i Miquel Barceló, el seu antic soci Lluís Clotet, el cineasta Albert Serra i el dibuixant Jordi Labanda. D'un altre costat, un dinar a la seu de l'editora de disseny BD i la festa d'aniversari dels 80 anys recullen el seu contacte amb les generacions més joves, com ara els arquitectes Igor Urdampilleta, de l'estudi Arquitectura-G, Pablo Bofill i Ricardo Bofill, el fotògraf i editor Nacho Alegre, l'escriptora Milena Busquets, que és neboda seva, i la cantant i actriu Julia de Castro. "Passa aquella cosa que els fills t'estimen poc, però els nets et comencen a valorar", diu Tusquets. "L'Oscar ens ho ha posat molt fàcil, perquè ens ho ha obert tot —assegura Àlex Guimerà—. El que buscàvem era una narració més de ficció que avança a través dels personatges, més que no entrevistes més clàssiques".

Com a arquitecte, Tusquets ha defugit sempre l'especialització i s'ha definit com algú que resol "problemes enrevessats". Lamenta que, des dels anys 60, els arquitectes han anat perdent importància. "Qui havia de dir que els cuiners ocuparien vint vegades més d'espai als diaris que els arquitectes", lamenta. Així mateix, sempre ha tingut un peu en més d'una disciplina alhora. "Quan escric penso que hauria d'estar pintant, i quan estic pintant penso que hauria d'estar projectant", diu Tusquets, que en molts moments del documental és una bomba: al Museu Arqueològic de Nàpols, qüestiona Picasso davant un petit fresc de Pompeia: "Però com podem defensar que hi ha progrés en l'art? Home, no fotem! Picasso és millor que això? Els estirabots me'ls han conservat gairebé tots, em defineixen molt bé". A més, discuteix amb Barceló defensant la figuració per damunt de l'abstracció, i també s'enfronta a Antonio López: "L'entrevisten cada vegada, però no li discuteixen mai res. Vaig anar a un taller que va fer a la Universitat de Navarra, ens vam passar una setmana pintant, i l'únic alumne que el qüestionava era jo. Tothom deixava de pintar quan ell i jo discutíem".

De la Casa Fullà al metro de Nàpols

A més dels amics il·lustres, al llarg del documental Tusquets revisita algunes de les seves obres més emblemàtiques, des de la Casa Fullà, de la seva etapa inicial amb Lluís Clotet, fins a una emblemàtica estació del metro de Nàpols evocadora del món subaquàtic, per a la qual va comptar amb la col·laboració del director teatral Robert Wilson. "Lluís Clotet es nega a visitar obres antigues, perquè diu que només et donen disgustos", adverteix Tusquets. "Et dona un disgust perquè l'has destrossat —afegeix—, o perquè és menys bona del que recordaves, o perquè és millor del que recordaves i penses que avui no la sabria fer. Però jo no soc tan radical, i, per tant, sí, vam anar a veure-les". Mentre que la Casa Fullà, el belvedere Georgina i la casa a l'illa de Pantel·leria estan molt ben conservats, l'antiga casa Regàs a Llofriu, també de Clotet i Tusquets, ha perdut molts dels seus elements originals, cosa que fa enfadar visiblement Tusquets. "També vam fer alguns comerços i plantes baixes de l'Eixample, i no en queda cap", lamenta.

Mentre que Tusquets s'emociona al veure que l'auditori Alfredo Kraus a Las Palmas de Gran Canària està com nou després de vint-i-cinc anys, el cap de Carmela de Jaume Plensa li fa nosa a la cantonada del Palau de la Música. "Fa una mica de mal al relleu de l'arbre que vam fer amb el Natxo Farreres, que té força interès. L'escultura no està gaire ben col·locada, tot i que mai he protestat públicament. Això ho va dir Lluís Permanyer, que era un altre amic molt gran i ho sabia tot", explica. Així, l'ampliació del Palau de la Música de Tusquets va culminar unes tres dècades de feina en l'edifici de Lluís Domènech i Montaner. "Estic molt content. Superada l'anècdota de l'escàndol econòmic, sempre dic que, malgrat això, van ser un client molt fidel, perquè van aguantar-nos 30 anys", diu l'arquitecte.