Mor Lluís Permanyer, cronista entranyable de la Barcelona que s’esvaeix

BarcelonaVolia ser diplomàtic per fugir de la Barcelona oprimida pel franquisme i va acabar convertint-se en el seu cronista més il·lustre. Lluís Permanyer ha mort aquest dimecres, víctima d’un infart, als 86 anys. Autor de més de vuitanta llibres sobre la capital catalana, deixa un llegat immens d’investigació i divulgació, a banda del record amable de la seva característica figura –sempre elegant– passejant amb mirada atenta per places i carrers. Els seus bigotis frondosos, que va començar a pentinar mirant cap amunt un cop mort el dictador, formaven part del paisatge humà barceloní.

Després de foguejar-se a Destino, on va popularitzar el Qüestionari Proust a les seves entrevistes, va ingressar a la redacció de La Vanguardia l’any 1966. Ho va fer, tanmateix, no a la secció de local, sinó d’internacional. “M'hi vaig quedar 22 anys. Era la millor secció, perquè no hi havia censura”, explicava fa uns anys, en entrevista a l’ARA. “Podies escriure uns articles violentíssims sobre els americans i el Vietnam i no passava res. En canvi, aquí feies la crítica d'un carrer i de seguida trucava l'Ajuntament. També podies viatjar, comprar llibres prohibits, entrevistar-te amb gent de les democràcies... Era una manera de respirar”.

Amb la fi del franquisme, arriba a la convicció que pot ser més útil –l’ofici com a servei– fent crònica de Barcelona que parlant dels conflictes remots. Es converteix en un lector voraç de llibres sobre la ciutat, uns quants centenars, que buida febrilment en fitxes per poder parlar no només des de les conviccions personals sinó des del coneixement i la dada. El seu estil, però, mai va ser devorat per l’erudició: al llarg de milers de cròniques va buscar sempre la part didàctica, el valor de l’anècdota que explica la categoria i aquell rajolí irònic que li permetia anar-les deixant anar.

Entre els seus llibres, destaquen la monografia El passeig de Gràcia. 200 anys d'un espai burgès, L'Eixample desaparegut, Barcelona nocturna, Vides privades de la Barcelona burgesa i volums dedicats a artistes com Miró: història d'una passió, Records de Brossa per Brossa o Dalí parlat. Un dels volums més cèlebres, i més dolorosament divertit, va ser La Barcelona lletja, que recollia alguns dels edificis de la ciutat que més ofenien la vista. Li constava que va ser motor de més d’una reforma i fins i tot n’hi ha que li van consultar de quin color havien de pintar la nova façana. La seva dedicació a Barcelona va quedar plasmada també en una sèrie de vuit documentals a TV3, a banda d’altres produccions audiovisuals.

Permanyer va rebre també nombrosos premis, com el Nacional de Periodisme de Catalunya (2008), el Nacional de Periodisme Cultural del ministeri (2022), el Luca de Tena (1969) o el Ciutat de Barcelona de periodisme (1987). No hi haurà vetlla ni funeral, ja que la vocació de servei l’ha mantingut fins i tot un cop li ha marxat la vida: Permanyer ha donat el cos a la ciència.