Mor Robert Wilson, l'artista total del teatre d'avantguarda

BarcelonaAl Kunstfest de Weimar, fa dos anys, entre desenes d'estudiants que l'escoltaven amb devoció, o en un camerino del Liceu l'any passat, rebent aquest periodista per a una entrevista amb una postura estudiada, el director teatral Robert Wilson (1941-2025), que ha mort aquest dijous als 83 anys, imposava. Ho feia perquè és considerat com un dels grans referents teatrals de la segona meitat del segle XX, i ho accentuava amb un posat seriós. Però tot plegat canviava quan començava a parlar, fos del seu mètode de treball, de les seves obres més destacades o del fet que encara se sentia com si tingués "sis anys" cada vegada que es posava a treballar en una nova peça. Aleshores se li il·luminava la mirada i podia ser que es posés a interpretar diferents personatges per acompanyar les seves explicacions només modulant la veu.

"La ment és un múscul", deia Wilson. També deia que "el cos es mou més ràpidament del que pensem" i que cal aprendre a ser "mecànic" per ser més lliure. A la directora del Museu Tàpies, Imma Prieto, que el va convidar a treballar amb els titelles que Joan Miró va fer per a Mori el Merma quan era la directora del museu Es Baluard, Wilson li va resumir el seu interès pel teatre com un art total. "És arquitectura, pintura, llum, poesia, dansa, música i filosofia. Totes les arts es poden trobar en allò que anomenem teatre. En el sentit llatí de la paraula, el teatre antic era opus, és a dir, tot inclòs", deia Wilson, que va començar fent uns àudios per als titelles de Miró i va acabar fent una obra de teatre.

"Wilson va capgirar la manera d'entendre el teatre. Quan el vaig veure treballar, em vaig adonar que no era un director teatral, sinó un artista que pensa l'escena. Fer llums o moviment amb ell era entendre com calculava cada gest al mil·límetre, com pintava l'escena", recorda Prieto. De fet, Wilson és considerat un revolucionari per com va jugar amb el temps, alentint els moviments dels actors i els diàlegs, quan n'hi havia, i per la potència de les seves imatges, caracteritzades pel seu minimalisme i els colors. "Era capaç de comunicar idees molt complexes amb imatges molt senzilles", recordava el director artístic Felipe Fernández en el documental Absolute Wilson.

La notícia de la mort de Robert Wilson l'ha fet pública el Watermill Center, el centre de creació a Nova York que va fundar i del qual era el director artístic. Discretament, Wilson va morir "després d’una malaltia breu, però aguda". "Tot i afrontar el seu diagnòstic amb determinació i una mirada clara, va sentir la necessitat de continuar treballant i creant fins a l'últim moment", diu el comunicat.

A Barcelona, Wilson va visitar el Liceu per última vegada l'any passat per presentar-hi la seva versió d'El Messies de Händel amb l'arranjament de Mozart. Hi va debutar la temporada 1992-1993 amb Einstein on the beach, l'òpera de Philip Glass, i va tornar-hi amb Pelléas et Mélisande, de Debussy, la 2011-2012. I la seva revolucionària posada en escena d'Ubu es va poder veure al TNC.

La formació inicial com a arquitecte

Nascut a Waco (Texas) en un ambient conservador, la formació de Wilson va començar en el camp de l'arquitectura i la pintura. Va interessar-se per la dansa quan, després de traslladar-se a Nova York, es va sentir atret per la feina de coreògrafs com George Balanchine, Merce Cunningham i Martha Graham. Wilson va assolir un èxit internacional als primers anys 70 amb Deafman glance (Le regard du sourd), una òpera silent que va crear amb Raymond Andrews, un noi sordmut que va adoptar. Pocs anys després va incloure textos d'un adolescent autista, Christopher Knowles, en Einstein on the beach (1976), l'òpera revolucionària que va fer amb Philip Glass.

Al llarg de la seva trajectòria, Wilson va treballar en més de 200 muntatges, entre els quals també hi ha The life and times of Joseph Stalin (1973‑74), Death, destruction & Detroit (1979) i el projecte engegat coincidint amb els Jocs Olímpics de Los Angeles The civil wars (1983‑84), que havia de durar 12 hores, però que va quedar incomplet. I al llarg de tots aquests anys, Wilson va col·laborar amb grans autors, músics i artistes com ara William Burroughs, Tom Waits, Laurie Anderson, David Byrne, Susan Sontag, Marina Abramović i Lady Gaga. De Wilson, Sontag va dir en el mateix documental que tenia una "ambició infinita", però que era massa "excèntric" per poder aconseguir "l'èxit comercial" que anhelava. Però, en canvi, la seva obra va marcar diferents generacions d'artistes i es pot trobar en treballs populars com el musical El rei lleó.

Una vida marcada per la generositat

Per als col·laboradors més pròxims, entre els quals hi ha l'arquitecte figuerenc Enric Ruiz-Geli, Wilson era "Bob Wilson". I Ruiz-Geli recorda la seva fundació, la Bird Hoffman Watermill Center Foundation, de la qual és patró, com un lloc excepcional. "El Watermill Center no és el museu del Bob Wilson, sinó la casa dels artistes, casa nostra, casa teva. Un laboratori de performance, un lloc per somiar en futurs transdisciplinaris", diu Ruiz-Geli. "Precisament ha sigut aquí on el Bob ha passat els seus últims dies de vida", explica. De fet, el centre ha tornat a obrir aquest dijous a les 4 de la tarda, hora local. "La vida del Bob va estar marcada per la generositat –afegeix–, la va dedicar als artistes anònims. A defensar la imaginació i l'art de la infància. A celebrar i posar en escena el món de l'autisme. Una vida dedicada al silenci". I aquest silenci està pensat per poder-lo "escoltar".

"La vida del Bob va estar dedicada a parar la velocitat de la tecnologia. Als clàssics. Als shakers", continua Ruiz-Geli. "Una vida dedicada a la ceràmica. A col·leccionar dibuixos dels meus fills, a estimar el disseny. Una vida dedicada a les persones més freaks i més woke que hi ha als Estats Units. Una vida dedicada a: Have a great day". "Ser testimoni durant aquests anys d'aquesta generositat m'omple d'energia i de responsabilitat. I aquesta responsabilitat continua en silenci", conclou.