Quan les cròniques sobre Antoni Tàpies parlaven d'ambient "terrorífic"

BarcelonaEl primer i únic col·leccionista de l'exposició pionera que Antoni Tàpies va fer a les Galeries Laietanes el 1950 va ser Joan Antoni Samaranch, que era amic de la família, tal com va recordar el mateix Tàpies en un dels seus escrits. A Tàpies li va costar fer aquella exposició. Davant la insistència de Josep Gudiol, el seu amic Joan Brossa li desaconsellava mostrar les seves obres en públic. Però Tàpies va decidir fer-ho abans d'emprendre el seu primer viatge a París becat pel Cercle Mallol. No es conserven fotografies d'aquell muntatge, però en aquells anys la sala estava pràcticament a les fosques per ressaltar les obres exposades. En el cas de Tàpies, les cròniques descrivien que a la tarda l'ambient era "terrorífic", explica Pablo Allepuz, conservador de la col·lecció del Museu Tàpies i comissari, juntament amb la directora, Imma Prieto, de la nova exposició de la institució, El moviment perpetu del mur. "Aquesta coincidència entre l’espai, el context expositiu i el contingut de la pintura de Tàpies és un aspecte important per entendre la seva fortuna crítica, és a dir, tot el que els periodistes i els crítics van dir sobre la seva obra, i també per pensar que potser fins i tot allò que Tàpies pinta aleshores i a partir d’aleshores està, d’alguna manera, influït per aquests espais", afirma Allepuz.

En la primera dècada de la seva trajectòria, Tàpies va créixer ràpidament. L'Ajuntament de Barcelona li va comprar, per mig milió de pessetes, segons la premsa, tres teles de gran format de l'exposició que li va dedicar la Sala Gaspar el 1960, l'última de les mostres recreades. La discussió sobre el preu va estar servida. "L'exposició va passar de ser un esdeveniment artístic a un esdeveniment social. El debat era al carrer, i en la premsa hi van aparèixer molts articles, així que les fotografies de l'exposició ja no eren les d'un espai buit sinó que comencen a sortir fotografies en les quals l'important és el retrat de persones mirant les obres de Tàpies", diu el comissari. És a dir, va sorgir un interès "per la percepció de les obres i per interpretar les obres de Tàpies en aquest context expositiu", explica Allepuz.

El gruix de l'exposició consisteix en la recreació, amb un centenar de pintures, dibuixos i documents, de fragments de quatre exposicions de Tàpies dels anys 50 per analitzar quin impacte van tenir aspectes com la il·luminació, com estaven penjats els quadres i els colors i les textures de les parets en la recepció de les obres, que des de fa dècades es poden veure d'una manera més aviat asèptica en les sales com a cubs blancs dels museus i les galeries d'art. Les exposicions són dues a les galeries Laietanes (1950 i 1954), una tercera a la Galeria Stadler de París (1956) i la quarta a la Sala Gaspar (1960).

Entre els plats forts de l'exposició hi ha la pintura de la col·lecció Samaranch, Mudrc. Inscripcions a l’est d’un jardí, i dues de les tres pintures de la compra de l'Ajuntament, actualment dipositades al Macba: Quatre quadrats grisos sobre fons marró (1959) i Pintura ocre (1959). També es pot veure Marró i ocre (1959), de la Col·lecció Fundació Juan March Museu d'Art Abstracte Espanyol de Conca, i altres pintures provinents del Museu Reina Sofia, la Fundació La Caixa i el futur Museu Thyssen de Barcelona.

Del sanatori als carrers de Barcelona

Per a Imma Prieto, la tesi de l'exposició té tres puntals. "Tot plegat queda lligat a partir de tres conceptes primordials, el primer dels quals és el de matèria, ja que en el pas dels 40 als 50, Tàpies, d'alguna manera, abandona la figuració i s'endinsa en el món de les matèries. I és indispensable entendre que ho va fer estant tancat en un sanatori, mentre li arribaven notícies, per exemple, de la Segona Guerra Mundial, o de la bomba atòmica", explica Prieto. La segona idea és la del "mur": "El mur comença recordant les parets del sanatori, i quan Tàpies en surt, ràpidament pren el vessant més públic i col·lectiu dels carrers de Barcelona. En aquests murs hi ha els rastres dels trets de la Guerra Civil i dels afusellaments, i els grafitis, que són els rastres de la ciutadania". Així, es fa un pas de la paret del sanatori a la de la galeria, quan apareix la tercera idea clau: "la percepció" i, al mateix temps, l'espectador que fa de mediador. "La percepció és indispensable per donar autonomia a l'espectador, al lector, cada vegada més d'un espectador emancipat. El significat d'una obra va més enllà de l'obra mateixa i de la voluntat de l'artista", rebla la directora.

Sigui com sigui, amb aquesta exposició els comissaris assagen una manera d'analitzar obres allunyada de les més habituals com la biogràfica. "Hi ha alguna diferència entre la percepció dels espectadors de l'obra que van veure les obres per primera vegada als anys 50 i nosaltres? Això és una pregunta que haurem de respondre tots", adverteix Prieto.

D'una altra banda, en la primera exposició a les Galeries Laietanes li van oferir a Tàpies un model d'exposició que havia explorat Joan Miró l'any anterior, així que no només va exposar pintures, sinó també aquarel·les. I dins de les vitrines, il·lustracions, publicacions... La segona va tenir un element accidental: el Grup R va prorrogar l'exposició que tenia a la sala, i Tàpies i Joan Brotat es van avenir que els seus treballs convisquessin amb mobles moderns d'arquitectes com Antoni de Moragas, un fet que al Museu Tàpies els comissaris han recreat amb cadires i llums de Moragas provinents de la col·lecció del Dhub.

"Es va produir un efecte molt estrany en veure obres de Brotat gairebé medievals i els grattage de Tàpies entre persianes enrotllables, butaques de disseny, llums, portes de vidre i material de construcció. És important pensar si aquesta exposició va influir en com Tàpies va continuar cap a les pintures matèriques, i el tipus de materials que va fer servir", diu el comissari. Però hi ha un fet encara més rellevant: "Les pintures de Tàpies estaven penjades amb un cable, amb la part superior de l’obra abatuda cap endavant, i la llum zenital, molt a prop de la pintura i rasant, feia que les textures incipients de l’obra de Tàpies es veiessin molt més del que s’haurien vist en altres espais, i la crítica va començar a apuntar que Tàpies superava la línia i el color a través de la textura", explica Allepuz.

L'exposició a la Galeria Stadler, on les pintures ja són com "fragments de mur", va ser una reacció a la mostra anterior, i les pintures estaven separades dels murs. Per últim, el muntatge de l'exposició de la sala Gaspar, que va suposar el retorn d'un Tàpies premiat internacionalment a la seva ciutat, va cridar l'atenció pel seu caràcter heterogeni: hi havia parets de maó blanc, unes altres de vellut negre, tota una sala folrada amb cortines i una altra amb parets de fusta. "Tot plegat tenia a veure una mica amb l'heterogeneïtat de l'obra de Tàpies d'aquell moment", conclou el comissari.