L'art popular i còsmic de Maruja Mallo

SantanderSalvador Dalí va dir de Maruja Mallo que era “meitat àngel, meitat marisc”. Ramón Gómez de la Serna la va definir com una "bruixeta" i una "artista de catorze ànimes". I Federico García Lorca va assegurar que les seves pintures eren les que havia vist pintades "amb més imaginació i sensualitat". A Maruja Mallo (Viveiro, 1902 - Madrid, 1995) la recorden com una figura inclassificable: era culta, cosmopolita, xerraire i divertida i, al mateix temps, una artista humil, meticulosa i rigorosa. Al llarg de la seva trajectòria, Mallo –de nom real Ana María Gómez González– era un talent inabastable, tal com es pot veure en la gran exposició que el Centro Botín de Santander li dedica fins al 14 de setembre, titulada Maruja Mallo. Màscara i compàs. Pintures i dibuixos del 1924 al 1982.

Amb els cinc formidables quadres de revetlles que obren el recorregut, que s'han tornat a reunir per primera vegada des del 1928, Mallo va celebrar la vibrant vida moderna que se li anava forjant al davant, deixant enrere l'Espanya negra. I, en paral·lel, mai no va deixar de plantejar-se qüestions existencials i d'ordre científic i còsmic, a vegades amb unes imatges que recorden les de la sueca Hilma af Klint. "Teníem un deute històric amb Maruja Mallo", afirma el director del Reina Sofia, Manuel Segade, que coprodueix la mostra. "És un orgull reivindicar-la –afegeix–. No és una rara de la seva època, sinó que va fer l'aportació més gran a la producció de l’imaginari visual de la Generació del 27. Va ser una artista fonamental de les avantguardes i va ser reconeguda als anys 30 per la seva generació, encara que l'ambient era misogin".

Màscara i compàs és l'exposició més ambiciosa de Maruja Mallo: inclou més de 120 obres, 90 de les quals són pintures. És una xifra molt significativa, perquè representa prop d'un 80% del seu llegat (un polèmic catàleg raonat li atribueix només 147 pintures). Com a curiositat, dues de les pintures són del cineasta Pedro Almodóvar, que n'és un admirador fins al punt que va posar el cognom de Mallo al cineasta inspirat en ell mateix que interpreta Antonio Banderas a Dolor y gloria. "Quan veus una obra aïllada, et pot semblar anecdòtica, i és només quan en comences a veure més que entens que l'obra de Maruja Mallo té molta complexitat i molt misteri", explica la comissària de la mostra, Patricia Molins, membre de l'equip d'exposicions temporals del museu madrileny. "Mallo és la més singular, la més heterogènia i la més fascinant de l'avantguarda espanyola", afegeix la directora d'exposicions i de la col·lecció del Centro Botín, Bárbara Rodríguez.

Un debut triomfant

La primera exposició de Mallo el 1928, amb la sèrie de revetlles, va ser apadrinada pel filòsof Ortega y Gasset i va significar un llançament fulgurant. "Aquests quadres van ser una sorpresa –diu Molins–. Ella concebia l’artista com un intel·lectual que havia de respondre a les necessitats de la nació en un moment de crisi, com és el final de la dictadura de Primo de Rivera i l'arribada de la República. Va haver-hi un munt de canvis estructurals a Espanya, i ella va creure que hi havia de respondre; i també als canvis estètics".

En aquells mateixos anys Mallo va tenir una convulsa relació amb Rafael Alberti. Després d'una ruptura, la van reprendre perquè el poeta andalús havia llegit un titular que deia que Mallo havia tingut un accident de trànsit i que Mauricio Roësset, l'amic de Mallo que conduïa el cotxe, creient que l’havia matat, s'havia suïcidat. Finalment, Alberti va abandonar Mallo definitivament i va marxar a Mallorca amb Maria Teresa León.

Les pintures surrealistes de Mallo, entre les quals hi ha Esquelet i Terra i excrements, són de les més punyents: "En el que ella està realment interessada és en la seva capacitat destructiva del surrealisme. Mallo considera que cal netejar el món de les coses caducades que Dalí, Lorca i els seus companys de la Residencia de Estudiantes anomenaven Els putrefactes per crear un ordre nou", diu Molins. "Els quadres responen al grau zero de la vida, que són la terra erma, els esquelets, les petjades humanes, l’home que és present a través de les seves petjades i no l’home com a ésser viu", explica Molins. "Hi ha esquelets, sotanes i barrets de copa que reflecteixen el món de la burgesia, de la religió, com a mons completament caducs, amb els quals cal acabar. I això coincideix amb la crisi prerepublicana i la crisi personal que va patir després de separar-se d'Alberti".

Quan va esclatar la Guerra Civil, Mallo, que s'havia involucrat en la causa republicana, era una de les artistes més admirades de l'Estat. Va poder sortir de l'Estat per donar unes conferències a Buenos Aires gràcies a la intervenció de la poeta Gabriela Mistral, i es va quedar a l'Argentina fins al 1962. "Dir el nom de Maruja Mallo l’any 1942 era una cosa perillosa, i n'és una prova el fet que Jiménez Caballero, que va ser l’ideòleg de l’avantguarda i després del feixisme, deia que havien guanyat la guerra en el camp de batalla i que no podien fer el que feien «Lorquita i Marujita» i perdre-la en el camp de la cultura", recorda Molins.

Entre els primers treballs que Mallo va fer a l'Argentina hi ha la sèrie La sorpresa del pa, fruit de l'impacte que li va produir un grup de dones que demanava pa en la manifestació de l'1 de Maig. "El que fa durant aquests anys no ho podem anomenar propaganda, perquè ella mai no va ser política en el sentit de formar part d’un partit, o de fer una propaganda directa, com sí que van fer Alberti i molta altra gent; sinó que fa una defensa i un homenatge del treballador dins una demostració de fe en un món harmònic després de la guerra", diu Molins. "Ella sempre va treballar amb la idea de superar la diversitat, els gèneres, les classes", subratlla. Això últim es pot veure en un reguitzell de pintures protagonitzades per unes plantes i uns personatges híbrids entre humans, plantes i animals, el femení i la natura. "En aquell moment es creia que el futur d'una humanitat progressista i perfeccionada es basava en la hibridació absoluta", apunta Molins.

La tornada de l'exili

Tot i que va començar a pensar a tornar a Espanya a finals dels anys 40, Mallo no hi va tornar fins al 1962. "Jo crec que tenia una mica de por, perquè Ramón Gómez de la Serna havia tornat pensant a quedar-se, i havia tornat a l'Argentina. Els exiliats d'Espanya van tenir el problema que ells havien seguit l’actualitat espanyola pràcticament dia a dia, i no s’adonaven que a Espanya ells no existien. No els estudiàvem a l’escola de l’exili, és a dir, no existien", explica la comissària.

Mallo es va mantenir en actiu fins als anys 80, quan els integrants de la Movida Madrileña la van adoptar com una de les seves muses. Precisament, el recorregut acaba amb el vídeo de l'entrevista que li va fer Paloma Chamorro en una de les edicions el programa Imágenes. “No anava pintada com una porta; per a ella maquillar-se era com plastificar-se, convertir-se en una estàtua”, adverteix Molins. Després de Santander, l'exposició es podrà veure al Museu Reina Sofia a partir del 7 d'octubre.