Els imperdibles de la nova edició de la fira de videoart Loop

BarcelonaEl canvi climàtic s'acarnissa amb el Delta de l'Ebre: el nivell del mar puja i s'han detectat problemes de subsidència, és a dir, d'enfonsament del terreny, que amenacen els arrossars. "Els pantans de Riba-roja, Mequinensa, Flix i els cinquanta pantans més que hi ha a través de tot el riu retenen el sediment, que és la sang del delta. Si no et corre la sang, si te la tallen, al final moriràs", afirma un dels personatges del vídeo de l'artista Anna Moreno, Rondalla 99. "A sota de les pedres no hi ha res, el delta no té res fix a baix. Nosaltres estem, com si diguéssim, flotant. Hi ha un delta submergit que aguanta tota la part del delta que és visible", diu un altre dels personatges. Rondalla 99 es pot veure des d'aquest dimarts i fins dissabte a la nova edició de la fira de videoart Loop, que se celebra, com és habitual, a l'hotel Almanac Barcelona. "El Delta és com un banc de proves de tot el que passarà", adverteix Anna Moreno, que està representada per la galeria House of Chappaz.

Moreno va començar a fer recerca al Delta de l'Ebre fa quatre anys, i durant aquest temps ha entrat en contacte amb diferents agents locals, entre els quals destaca la Yary, que a la pel·lícula canta una rondalla a la Torre de Sant Joan, una ruïna emblemàtica del Delta i "un testimoni d'un paisatge en retrocés que emergeix entre les aigües com una balisa del que encara existeix", com diu la mateixa artista a la presentació de l'obra. El 99 del títol fa referència al fet que el vídeo és el preludi d'una pel·lícula de ciència-ficció ambientada l'any 2099 que veurà la llum a la primavera. "Per la falta de defenses, el Delta ens ha negat amb el canvi climàtic i el govern no ens ha ajudat. Ara anem tots en barca, la mar tot s'ho ha menjat", lamenta la Yary, mentre es poden veure unes imatges d'arxiu de cases tradicionals i unes altres de crancs blaus, que és considerat una espècie invasora.

En aquesta edició hi participen 38 galeries, i els treballs de videoart exposats conformen un gran mosaic dels problemes globals que preocupen els artistes. La problemàtica ambiental reapareix a Ritme trencat, d'Erkan Özgen (galeria ZINK), on es pot veure com mitja dotzena de dones espigolen deixalles en un abocador enorme i les converteixen en una mena d'instruments, mentre un dengbêj masculí –un narrador-cantaire– interpreta una història d'amor i pèrdua. L'objectiu de l'artista, diu ell mateix, és "fer visible la destrucció ecològica causada pel consum exacerbat i revelar les històries ocultes incrustades en els residus".

En canvi, Zhang Xu Zhan (galeria Project Fulfill Art Space) aborda el canvi climàtic amb humor: Termite feeding show mostra uns tèrmits de mida humana que provoquen una apagada perquè s'ha acabat la fusta i han de menjar cables. També hi ha humor al vídeo de Glenda León Món polític (galeria Senda): l'artista li va demanar a la IA com seria el món si tot es mogués d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra per criticar "l'absurda polarització actual". La pobra IA no va agafar ironia i li va proporcionar un catàleg extravagant d'imatges amb aquests moviments.

El consum salvatge també provoca estralls en les persones: els protagonistes del fals documental Rebuig automàtic, de Salvatore Vitale (galeria Ncontemporary) són autònoms que treballen en la indústria de les aplicacions a Sud-àfrica i que s'han convertit en una mena d'esclaus digitals. Aquest vídeo forma part d'un projecte titulat Death by GPS, una referència al fet que, si aquests treballadors no estan localitzables, no els arriben encàrrecs. Vitale recrea una revolució d'alguns d'aquests treballadors.

L'esperança indígena

En temps convulsos com els actuals, els artistes sovint apel·len a cultures i sabers ancestrals per trobar alternatives. A Somni d'obsidiana (galeria Proyectos Ultravioleta) es pot veure l'artista maia kaqchikel Edgar Calel fer un ritual cobert amb la pell d'un jaguar dins l'edifici racionalista de la Biennal de São Paulo per fer un homenatge als seus avantpassats. "Aquesta cosmologia ancestral és vàlida amb el discurs de l'art contemporani actual. Edgar Calel és artista molt abans que el concepte occidental de l'art arribés", afirma la galerista Cristina Rodríguez. "Que un artista indígena estigui en el circuit de l'art també evoca que aquesta cosmologia ancestral forma part l'art contemporani. És com un reclam, ell ofereix aquesta saviesa ancestral, no és només que el subjecte occidental estigui legitimat per transmetre les seves idees i sabers", explica. Al vídeo Terra retrunyent, l'artista multidisciplinària queer Elyla evoca el volcà Masaya, en una performance amb la qual reivindica la seva dissidència i, al mateix temps, honra els seus ancestres.

Són curioses les relacions perdurables entre la pintura i el videoart: A Rebel·lions, Gabriela Golder (galeria Rolf Art) recrea la litografia de l’artista Guillermo Facio Hebequer La Internacional (1935) amb un grup de treballadors expulsats d'una fàbrica que van crear una companyia de teatre de carrer. "La Gabriela revisita els documents i els dona cos", diuen des de la galeria. El vídeo és a càmera lenta i es poden observar com sorgeixen els gestos de cadascun dels personatges. A la galeria Rocío Santa Cruz Dionís Escorsa i Alberto Merino continuen amb el seu projecte de pintures intervingudes amb vídeo. En aquesta ocasió, una pintura del pantà de Sau que ha fet ell mateix damunt la qual projecta imatges del nivell del pantà en temps real, i dels canvis de la llum al llarg del dia.

A vegades, la línia que separa el videoart del cinema és molt difosa: a la galeria Àngels Barcelona l'artista d'Uzbequistan Saodat Ismailova repassa un segle de cinema del seu país a través de les seves heroïnes i dels canvis de rol de les dones. I a Carrer 22, Julius von Bismarck (galeria Esther Schipper) converteix un tràveling per un carrer de Bogotà en una experiència colpidora per revelar els prejudicis que portem a la motxilla quan ens endinsem en llocs desconeguts.