El museu Guggenheim de Bilbao es converteix en un camp de batalla ecopolític

BilbaoLes crisis que experimenten els museus tenen moltes arestes, entre les quals hi ha les de governances, de finançament, de públics i de legitimitat social, aquesta última potenciada perquè els processos per descolonitzar les institucions i fer-les més plurals és encara una assignatura pendent. Cada vegada són més difícils les condicions per conservar les obres d'art en una falsa estabilitat històrica. La situació encara pot ser més disruptiva: què passa si, en comptes d'artefactes inerts, les obres estan vives i cal cuidar-les? I si estan fetes amb materials naturals o estan vives? El museu Guggenheim de Bilbao posa totes aquestes qüestions damunt la taula amb una nova exposició, l'ambiciosa Arts de la terra.

"Es tracta de documentar les transformacions que s'han produït en les pràctiques artístiques en les últimes sis dècades, que són molt clares: en un determinat moment els artistes abandonen el concepte de posteritat i en molts casos comencen a fer servir materials que es descompondran, que es retrobaran amb el seu ecosistema d'origen", afirma Manuel Cirauqui, conservador del museu i comissari de la mostra. "Una de les bases del projecte és que aquesta història és indissociable del canvi climàtic i de la crisi mediambiental progressiva al món. Del progressiu estat d’ansietat i d’embogiment que vivim per l’alteració irreversible de les condicions de vida de tots els éssers d’aquest planeta, que és en si mateix un ésser", adverteix Cirauqui. De fet, durant la visita per a la premsa, l'artista nord-americana Claire Pentecost gairebé va posar-se a plorar davant la seva obra, Proposta per a una nova agricultura americana, consistent en les restes d'una bandera de cotó dels Estats Units que va tenir en un contenidor de compostatge durant mesos, com un gest per pal·liar excessos de les polítiques extractivistes nord-americanes. Pentecost volia penjar la bandera a l'inrevés per denunciar la situació del seu país, però no va ser possible per motius de conservació. "En els últims anys els Estats Units no han passat per un bon moment", lamentava l'artista.

La transformació més important de la qual parla Cirauqui és la dels materials, tal com es pot veure en el centenar d'obres de prop de cinquanta artistes i col·lectius inclosos en la mostra. "És en el material on les obres expressen la seva relació més forta amb el temps. I per això mateix presentava un repte per a aquest context que tradicionalment s’ha associat amb la conservació en el sentit més absolutament fonamentalista, que és el context museístic en el qual, per norma general, es vol eliminar completament els avenirs orgànics dels materials", explica.

Un dels grans encerts de l'exposició, que compta amb el suport d'Iberdrola, és el diàleg intergeneracional d'un reguitzell d'artistes consagrats entre els quals hi ha Giovanni Anselmo, Joseph Beuys, Hans Haacke, Agustín Ibarrola, Richard Long, Ana Mendieta, Fina Miralles, Giuseppe Penone i Perejaume, amb els de generacions més joves, com els catalans Daniel Steegman Mangrané, David Bestué (que exposa una escultura feta amb llim de la ria de Bilbao) i Patrícia Dauder, representada per unes fotografies en blanc i negre amb les quals va documentar l'afany per sortir del taller i experimentar amb la terra en un solar abandonat de l'Hospitalet de Llobregat. També hi ha Jorge Satorre, amb un dibuix farcit de formigó i enterrat durant mesos, Asunción Molinos Gordo i la ceramista Mar de Dios, que va fer proves durant mesos per estabilitzar un fang local i poder-hi fer un seguit de ceràmiques.

Així mateix, destaca la presència de l'arquitecte brasiler Paulo Tavares, conegut per com reclama agència política a la selva amazònica, que recull el caràcter polític d'algunes de les obres exposades i denuncia la persecució i les amenaces de grans corporacions, que poden arribar a cometre assassinats. També tenen un to polític les reproduccions dels nius d'orenetes de Molinos Gordo, evocadores d'un ordre social més just. I entre les obres més impactants hi ha la instal·lació gegantina de terra i fang de Delcy Morelos titulada Bruixa, i el bosc d'Asad Raza, la vintena d'arbres del qual seran replantats quan l'exposició acabi el 3 de maig.

En la línia de les obres exposades, el comissari i els equips del museu han aplicat diverses mesures per ser més sostenibles. "S'ha eliminat el transport aeri d’obres i els correus físics, sempre que ha sigut possible. Les vitrines, les peanyes i les cortines són prototips produïts a prop d’aquí i s'han suprimit el plàstic no reciclable de l’exposició i els elements de mediació. Habitualment el museu és un espai on es manifesten individualitats fortes, on es promou el culte a la individualitat, i en aquesta exposició hem tingut l’oportunitat de veure fins a quin punt és interessant la interdependència i la cooperació", explica Cirauqui.

"Aquesta forma col·lectiva de treball s’expressa en la reaparició d’una ancestralitat que mai no ha estat absent i que, de fet, és l’ancestralitat del mateix present. Hi ha moltes obres que són d’origen comunitari, de pobles indígenes o de pobles que fa molt temps que mantenen pràctiques properes a les nostres", explica, com és el cas de la tela amb tints vegetals de l'artista Claudia Alarcón i el moviment La Unión Textiles Semillas. L'ancestralitat pot ser també la d'un altre planeta: l'enfilall de deu peces de ceràmica d'Óscar Santillán Nau espacial (Venus) està fet amb un fang la composició del qual és exactament la del planeta Venus.