Els nabís, profetes d'un art nou a la Pedrera

BarcelonaEl terme nabí ve de l'hebreu i vol dir "profeta". El conjunt d'artistes francesos que es van reunir sota aquest nom a París entre el 1888 i el 1900, entre els quals hi ha Paul Sérusier, Pierre Bonnard, Édouard Vuillard, Maurice Denis i Félix Vallotton, són considerats un pont entre l'impressionisme i les avantguardes. I així es pot veure en la gran exposició que els dedica la Fundació Catalunya la Pedrera des d'aquest divendres i fins al 28 de juny. "Els nabís no són gaire coneguts, però des de fa uns quants anys s'han redescobert, i les seves pintures han esdevingut molt importants per al públic actual", afirma la comissària de la mostra, Isabelle Cahn, conservadora general honorària de pintura del Museu d’Orsay. "Ens resulten molt pròxims perquè les seves obres se centren en temes molt específics, com la vida interior i la social, que continuen sent molt interessants avui dia. Els nabís no són un moviment arqueològic, sinó que els podem veure com a persones vives, i les seves obres estan fetes per a la gent, no només per a la gent d’una època concreta, i expressen uns valors universals", explica Cahn.

La mostra porta per títol Els nabís: de Bonnard a Vuillard, i és la primera dedicada a aquest grup a Barcelona i una de les primeres organitzades temàticament. Inclou unes 200 obres, entre pintures, dibuixos, gravats, escultures, tapissos i objectes domèstics, provinents de més de 50 museus i col·leccions privades, sobretot franceses. El Museu d'Orsay destaca com a col·laborador excepcional, amb el préstec de set obres, entre les quals hi ha el paisatge de Paul Sérusier El talismà, la pintura manifest dels nabís, que va ser fruit del contacte amb Paul Gauguin a la localitat de Pont-Aven l'estiu del 1888. Quan Sérusier va tornar a París, la va mostrar als seus col·legues de l'acadèmia Julien, que era una alternativa a la rigidesa de l'Escola de Belles Arts, i el quadre es va convertir en una icona. "Gauguin li va ensenyar que podia simplificar la seva pintura. El talismà no és una pintura impressionista; és una cosa completament diferent, molt moderna, amb només colors plans, sense perspectiva. És una imatge de la realitat construïda dins la ment", diu Cahn. Així mateix, està relacionat amb el moviment simbolista. "Per això els nabís ens resulten tan pròxims, perquè el temps passa, però la manera com suggerien la realitat, en comptes de descriure-la, continua vigent", assegura la comissària.

Un art per a tothom

Isabelle Cahn descriu els nabís com un grup "rizomàtic". En desplega el llegat en nou àmbits que reflecteixen com aquests artistes van voler incidir en tots els aspectes de la vida. "Els nabís van voler travessar les fronteres entre la pintura, les belles arts i les arts aplicades. Volien iniciar-se en diferents tècniques. Amb els gravats, la idea era fer un art assequible per a tothom", diu Cahn. Així, el recorregut arrenca amb El cercle dels nabís i Una revolució estètica, on es constata la influència dels colors plans dels gravats japonesos. Més endavant, La vida parisenca recull l'interès d'aquests artistes pel brogit de la vida moderna pels carrers de París, que s'estava consolidant com una gran capital moderna amb les grans obres públiques impulsades pel baró Haussmann. Teatre, música, espectacles mostra la feina que van fer per al teatre simbolista i experimental del moment fent decorats, cartells, dissenys de vestuari i programes. De fet, una de les seves grans fites va ser l'estrena d'Ubú roi, d'Alfred Jarry. També van treballar en obres de Maurice Maeterlinck i en recitals dedicats a Paul Verlaine, Arthur Rimbaud i Stéphane Mallarmé.

Dins els nabís va haver-hi dos corrents, un de caràcter més espiritual i un altre de més mundà. Sovint les reunions podien tenir un caràcter ocultista, però al mateix temps ho satiritzaven. A la Pedrera, en l'àmbit Simbolisme. Entre esoterisme, somni i misticisme, es pot veure com Maurice Denis, que era molt catòlic, va representar la seva promesa com si fos la princesa de la llegenda de Sant Jordi, amb un bosc al fons i una natura connectada amb l'esotèric. Però, a l'altre extrem, també podien representar la dona com una bruixa: per exemple, en l'aquarel·la de Paul-Élie Ranson La bruixa en el seu cercle.

Una visió intel·lectual de l'entorn

Mentre que els impressionistes van voler capturar les atmosferes fugisseres i la llum canviant, els nabís van fer unes representacions més poètiques de la ciutat i la natura, com es pot veure a Paisatges i jardins. I van voler arribar a l'art total. L'apartat La decoració moderna mostra que aquests artistes volien posar l'art al centre i fer-lo arribar a tothom. Però no se'n van sortir, i moltes vegades van poder tirar endavant gràcies a col·leccionistes privats, que sovint els van encarregar papers de paret, mobles, paravents i parament de la llar.

"La connexió dels nabís amb la decoració és molt important i, al mateix temps, molt poc coneguda. És molt difícil aconseguir els prototips per a exposicions, perquè es troben en col·leccions privades", diu la comissària. Entre els objectes més excepcionals hi ha una vaixella que el tenista, escriptor i crític Jean Schopfer va encarregar a Édouard Vuillard amb motiu del seu casament. Amb un plantejament molt similar a un quadre, Vuillard va pintar unes figures femenines amb esmalt de baixa temperatura, amb un efecte molt diferent del que hauria fet un decorador de porcellanes.

La dona torna a ser la protagonista a Una representació de la vida quotidiana. Però aquesta vegada s'hi poden veure unes dones exercint rols tradicionals. Aquest teatre de la llar té un artista emblemàtic en Édouard Vuillard, que va viure tota la vida amb la mare, que era modista; ell va retratar aquell ambient de treball. D'altra banda, entre les dones representades hi ha Misia Nathanson, que més endavant, el 1920, es va casar amb el pintor Josep Maria Sert. Se la pot veure en una pintura de Félix Vallotton escrivint en el seu escriptori en el moment que col·laborava amb la revista La Revue Blanche, que dirigia el seu primer marit, Thadée Natanson. "Estava en contacte amb molts artistes i era una dona molt influent", diu Cahn.

L'últim àmbit, Mediterrània, està dedicat a l'escultura homònima d'Aristides Maillol, que era considerat l'escultor nabí. "Com que Maillol era molt pobre, quan se'n va anar a París per estudiar a l’Escola de Belles Arts no es podia permetre models, i els va agafar de la pintura de Gauguin. Més endavant, el comte Kessler, que era el seu mecenes, li va encarregar una escultura, i Maillol va crear aquesta figura d'una dona jove, rica, bella i pura que és l’esperit de la Mediterrània", diu la comissària. Aquesta escultura va ser un èxit al Saló de Tardor de París del 1905 i li va obrir les portes internacionalment: va exposar en ciutats com Berlín, Nova York i Chicago.