Per què perden públic els museus britànics?

LondresQuan falta menys d'un mes perquè es compleixi el 25è aniversari de la inauguració de la Tate Modern –el 12 de maig–, la institució travessa uns moments difícils. Els símptomes són clars: pèrdua progressiva de visitants en els darrers cinc anys –la covid, sens dubte, va influir en l'inici del declivi–, dèficit pressupostari que ha obligat aquest 2025 a fer ús de les reserves, retallades de personal –40 acomiadaments des del gener– i converses amb el govern, del qual depèn, per estabilitzar la situació i garantir-se la sostenibilitat futura.

I, així i tot, la Tate Modern ha esdevingut en aquest quart de segle un espai icònic que ha aconseguit no només canviar la imatge dels museus de la capital britànica sinó que ha reequilibrat la ciutat a totes dues bandes del riu. Ràpidament, l'edifici de l'antiga central elèctrica de Bankside –per la intervenció que s'hi va fer– es va situar al costat de la rellevància del MoMA de Nova York o del Pompidou de París, i la gran rampa d'accés a l'anomenat Hall de la Turbina va fer possible una entrada a l'art que n'afavoria la dessacralització.

L'èxit inicial va sorprendre la mateixa direcció, que esperava dos milions de visites l'any 2000 i en va tenir quatre. El 2007 va superar ja els cinc, i els sis milions de visitants es van assolir el 2019. Des d'aleshores hi ha hagut un progressiu descens: el 2023, van passar 4,74 milions de persones per la Tate, i el 2024, 4,60 milions. En total, el grup de museus Tate (Britain, també a Londres; St. Ives, a Cornualla, i Liverpool) ha perdut 2,2 milions d'assistents des del 2019.

En el cas concret de la Tate Modern, una de les raons que han apuntat els especialistes és la forta dependència dels visitants estrangers, especialment els xinesos, les arribades dels quals no han recuperat ni de bon tros els nivells prepandèmia, i també l'excepcionalitat del 2019, quan es va assolir la xifra rècord de 6,09 milions de visitants.

Si bé institucions com el Museu Britànic, el Museu d'Història Natural i altres han crescut modestament en assistents el 2024 en relació amb l'any anterior, altres centres de referència a Londres i a la resta del país tenen problemes tant per atraure el públic com per mantenir unes finances equilibrades. La Royal Academy of Arts, per exemple, enfronta una situació crítica, atrapada en una tempesta perfecta de problemes econòmics. El nombre de visitants es manté molt per sota dels nivells previs a la pandèmia, amb una caiguda a 622.000 el 2024 des dels 1,25 milions del 2019 o dels 709.000 del 2023. Mentrestant, els costos augmenten i els ingressos disminueixen. I el dèficit actual és de 7,1 milions de lliures. En aquests moments, la direcció busca com desfer-se de seixanta treballadors.

L'Associació de Museus ha informat que més de 4.000 llocs de treball entre els seus membres s'han perdut en la dècada i escaig del 2010-21, amb la pandèmia com a gota que va fer vessar el got. En total, el 63% dels centres britànics han reduït personal en aquest període. L'any 2020, el primer de la pandèmia, es van perdre mil milions de lliures en ingressos.

Debat ideològic i econòmic

A banda de la covid, algunes especialistes han apuntat raons més ideològiques. Per exemple, la coreògrafa i assagista Rosie Kay ha publicat aquesta mateixa setmana a la premsa britànica un breu assaig en què apunta que la cultura militant dels responsables i dels curadors dels museus –el que pejorativament la dreta ultra anomena woke– ha allunyat els visitants. "S'ha produït un canvi ideològic més ampli en el món de les arts, on els museus són cada cop més utilitzats com a plataformes d'activisme en lloc de centres d'exploració artística i històrica. Tot es veu ara a través d’una lent política: canvi climàtic, descolonització, qüestions trans, diversitat, equitat i inclusió", escrivia.

Un exemple d'aquesta crítica és la que posava Kay en referir-se a l'exposició del 2021 a la Tate Britain sobre el pintor William Hogarth i la seva relació amb Europa. Un comentari al costat d’un autoretrat suggeria que la cadira on seia el pintor, possiblement feta amb fusta colonial, podria “representar totes aquelles persones negres i de pell obscura innominades que feien possible la societat que sostenia la seva vigorosa creativitat”.

Una altra exposició que va rebre crítiques semblants va ser Entangled Pasts 1768-now. Art, colonialisme and change a la Royal Academy of Arts l'any passat. La mostra explorava la mateixa història de la institució i hi feia una lectura crítica relacionada amb el passat colonial i com se n'havia beneficiat.

D'acord amb la coreògrafa i assagista, "els responsables polítics comencen a percebre els museus com a desconnectats de la realitat". I reblava: "Si les institucions s’endinsen massa en l’activisme en detriment de les exposicions atractives, ofereixen una victòria fàcil als qui volen retallar completament els pressupostos culturals". De fet, una afirmació que acceptava una forma de censura.

En mig del debat sobre el declivi d'assistència i els problemes financers d'algunes de les grans institucions del país, i de molts petits museus, per posar remei a la manca de diners, i garantir la independència de les programacions de possibles pressions polítiques, el director del Victoria & Albert Museum, Tristram Hunt, publicava fa unes setmanes un article al Financial Times en el qual demanava que "en tant que necessitem els diners", que es cobrés l'entrada als "turistes internacionals" per ajudar a satisfer les despeses cada cop més creixents del sector.

Fins ara, l'accés per veure les col·leccions permanents de tots els museus nacionals del Regne Unit —des del Britànic fins a la galeria Nacional d'Escòcia o la National Gallery de Trafalgar Square— és de franc per a tothom, tant residents com turistes.

Hunt posava l'exemple de França, que preveu augmentar les tarifes d’entrada al Museu del Louvre per als visitants de fora de la Unió Europea a partir del 2026. Amb aquests diners, la direcció espera recaptar els entre 700 i 800 milions d’euros per a un nou accés a l’ala est, per transformar la Grande Galerie de pintura italiana i, el més destacat, per reubicar la Mona Lisa.