'Sadomasoqués': artistes tocats per Cadaqués

BarcelonaCadaqués deixa una empremta profunda, tant en aquells a qui sedueix com a qui no arriba a captivar. L'artista Antoni Muntadas hi va arribar per primera vegada el 1956 convidat per uns companys de classe. Es va allotjar en una casa de Coderch i Correa & Milà, abans que aparegués el fenomen de les cases modernes de Lanfranco Bombelli. "Venia de Barcelona, i va ser un xoc molt gran xoc –recorda Muntadas–. Em va impactar que a Cadaqués s'hi vivia d'una manera molt diferent, molt transparent, sobretot cosmopolita. La gent que coneixies allà eren belgues, francesos... Molts han venut les cases a gent de Barcelona i tot això ha canviat". Així que Muntadas va continuar anant-hi malgrat totes les dificultats, com els revolts del camí, la tramuntana, les platges pedregoses i l'aigua freda, i un vi que es tornava agre. I amb altres tocats per Cadaqués van començar a popularitzar el terme de Sadomasoqués.

Ara la idea de Sadomasoqués ha arribat al món de l'art i dona títol a una exposició comissariada per Vicenç Altaió que es pot veure a la galeria Cadaqués d'Huc Malla fins al 28 de setembre. A Sadomasoqués. Gaudir amb sofriment hi ha obres de prop d'un centenar de poetes, artistes i cineastes de diferents generacions vinculats amb Cadaqués, entre els quals hi ha Laia Abril, Frederic Amat, Yamandú Canosa, Anna Dot, Beth Galí, Anna Malagrida, Man Ray, Antoni Miralda, Jordi Mitjà, Dieter Roth, Albert Serra i Rosa Tharrats. Així mateix, n'hi ha d'Erika Prüfert Borrell (que també coordina la mostra), Joan Fontcuberta, Richard Hamilton, Marine Hugonnier, Rogelio López Cuenca, Ester Partegàs, Carlos Pazos, Pedro G. Romero, Joan Vehí i Zush/Evru, entre d'altres. I el mateix Muntadas hi aporta un treball fet amb pedres de les platges de Cadaqués.

L'objectiu és respondre a l'interrogant sobre la identitat de Cadaqués que planteja Muntadas. "No hem fet una antològica per tendències artístiques, sinó una enquesta; no sé si és una paraula que li agrada, però és una interpel·lació", diu Vicenç Altaió, que es planteja aprofundir en Cadaqués més enllà d'idees genèriques. "L'art no treballa amb el clixé, sinó que interpel·la. En aquests moments que els micromons es venen i tot ha anat cap a la tendència de la compravenda de la imatge, aquí qui parla és el llenguatge de l'art", explica el comissari.

Però encara que la mostra tingui una tesi digna de museu, l'experiència serà molt diferent. "He dit al Vicenç que facin un muntatge de drapaire, d'antiquari, que hagis de treure una obra per veure quina hi ha al darrere", diu Muntadas, que va ser un artista pioner a Cadaqués quan el 1974 va fer el Cadaqués Canal Local a la mateixa galeria, aleshores dirigida per Bombelli. En un moment en què només existia la Televisió Espanyola franquista, Muntadas va crear un sistema multicanal que emetia entrevistes a personatges representatius de la vila, des de pescadors fins a artesans, en diversos espais de la població. Si aleshores Muntadas va donar "la veu al poble", com diu Altaió, ara la dona "a la comunitat artística". "La qualitat de Cadaqués ve per la seva pròpia dificultat, i la dificultat és un valor cultural –explica el comissari–. En l'àmbit del consumisme immediat, és tot el contrari. Tot és una facilitat, una còpia, una multiplicació, i això porta a la degradació ambiental. Aquesta exposició té valor perquè parla de la consciència que cal retornar als llocs. Els ultrallocs tenen un símbol, i Cadaqués ha tingut un gran simbolisme per fer una aposta cultural".

Altaió dona la biblioteca i l'arxiu a Cadaqués

D'altra banda, coincidint amb la inauguració de l'exposició, Vicenç Altaió ha anunciat que la vila de Cadaqués ha acceptat el seu oferiment de donar-los la seva biblioteca i el seu arxiu, que estaran disponibles a la futura biblioteca de la localitat, juntament amb altres fons que permetran reconstruir la història cultural del lloc. "L'Ajuntament està marcant una línia per fer una aposta cultural, i han dit que ho faran. Estan treballant en els passos burocràtics i administratius, però estan altament sensibles, amb la mateixa fe que va fer en el seu moment la Fundació Miró: tenir fe fa fer", diu Altaió.