Centenari Antoni Tàpies
Cultura / Art09/12/2023

Manuel Borja-Villel i Imma Prieto: “Tàpies va qüestionar el que significa la cultura europea”

Primer i últim director de la Fundació Antoni Tàpies

BarcelonaLa trobada és a la Fundació Tàpies, al pis de dalt, amb vistes a la biblioteca, que és, sens dubte, una de les joies de l’entitat. Es tracta de tenir una conversa intergeneracional entre Manuel Borja-Villel, que amb 33 anys va ser el primer director artístic de la Fundació al llarg de vuit anys, i Imma Prieto, que tenia 15 anys quan el 1990 es va inaugurar la institució que des de finals d’estiu dirigeix. A les portes d’encetar els actes del centenari de l’artista, fem un resum editat aquí de la conversa amb ells dos sobre la vigència de l’artista i el futur de l’entitat. 

A finals del segle passat, Tàpies era una figura omnipresent a Catalunya i a Espanya, però al llarg del segle XXI s’ha anat diluint la seva presència. Què ha passat? 

— Manuel Borja-Villel: Hi ha diverses raons. Un és el canvi radical de paradigma de fa trenta anys a ara. Tot allò que es percebia llavors com a modern i humanista ha deixat de tenir la centralitat. No vol dir que no n’hi hagi, però ja no són valors centrals. Per generació, Tàpies ha estat associat a aquest món, i la crítica i els escrits el relacionaven amb l’informalisme i l’art pobre, i parlaven de les formes, el gest, el temes. Avui les coses que són més rellevants tenen a veure amb la relació amb la natura, l’espiritualitat de la matèria, la no separació entre humans i no humans... Però, dit això, aquest canvi de paradigma ens permet veure una sèrie de coses en la seva obra que no es veien abans i que avui tenen tot el sentit del món. Crec que avui es pot reivindicar Tàpies per la complexitat de la seva obra i per ser un artista que d’alguna manera anava més enllà de la seva època. En aquest sentit, és veritat que ara no té la presència que tenia, però segurament això canviarà perquè hi haurà altres visions que faran que la seva obra continuï sent rellevant . 

Cargando
No hay anuncios

— Imma Prieto: Ho subscric absolutament. I per això mateix un dels objectius d’aquesta nova etapa de la Fundació és ressituar-lo. És impossible tornar a la mirada de fa 40 o 20 anys, la nostra és un altra, i això ens exigeix fer-nos preguntes diferents a través de la seva obra, que potser sí que responen als paradigmes actuals. Crec que les obres són universals i van molt més enllà de la voluntat dels artistes; per això Goya és contemporani en moltes qüestions, no? Dit això, penso que aquest desdibuixament de Tàpies respecte al paper que tenia a finals del segle XX és natural. Va morir fa 11 anys i potser ara és el moment, no només perquè coincideix amb el centenari, de marcar cap on s’ha d’anar, perquè no volem només retre homenatge a un passat, que també es farà, sinó sobretot obrir-nos al futur. Hem de repensar la historiografia i com hem de continuar ara sense una figura tant potent i activa com era Antoni Tàpies.  

— M.B-V.: Jo hi afegiria, en aquest sentit, que l’Antoni sempre va ser sensible a les coses que passaven a cada moment. Als inicis amb la cosa matèrica, en un altre moment es torna molt més polític, en els 80 a través dels vernissos qüestiona el seu propi llenguatge... Va canviant, i crec que una cosa rellevant en el silenci o la menor visibilitat actual té a veure amb el fet que és una obra que reflecteix, treballa i es relaciona amb la seva època. I si fa 40 anys era central per unes coses, avui penso que pot ser central per unes altres. En part, les que dèiem abans de la relació amb la natura o d’altres, però també amb un replantejament de què significa Europa en un món que ha canviat radicalment. Tàpies va qüestionar el que significa la cultura europea. I crec que això també és important per reflexionar, perquè ajuda a entendre aquesta menor visibilitat. Aquests moviments de la història són rellevants en l’obra d’un artista que sempre ha tingut sentit en relació amb l’època en la qual es movia. 

Cargando
No hay anuncios

I en què creieu que ens segueix interpel·lant Tàpies avui? 

— I.P.: Jo crec que hi ha moltíssimes qüestions que ens continuen interpel·lant des del punt de vista polític, social o mediambiental. Són temes fonamentals avui en dia. A vegades també de cara a configurar els nous vocabularis. Potser va ser un pioner en la reutilització de materials, en repensar els seus usos i això que avui anomenem reciclatge, que en el seu moment no era tan habitual. Ens continua interpel·lant en moltes d’aquestes accions i gestos, però també en una qüestió molt més estètica que està present a les obres i està esperant, crec, a ser repensada. A vegades l’obra sap més que l’artista, i és impossible escapar-te del temps que estàs vivint. Cal ser conscient del canvi de paradigma cultural, en el qual Europa s’ha de repensar a si mateixa perquè estan passant moltes coses que no tenen a veure amb els cànons occidentals. Això està claríssim i ho veiem quan ens acostem a altres latituds. Però dit això, crec que falten moltes coses per dir sobre l’obra de Tàpies en alguns moments. Estic parlant, per exemple, dels vernissos de finals dels anys vuitanta, que, tot i el risc a equivocar-me, no es poden desvincular del moment en què va aparèixer la sida. No dic que ell estigués pensant en això, però no podia escapar de la problemàtica social. Quan veig aquests vernissos, aquests líquids corrosius, aquesta viscositat sobre la tela i veig parts del cos, des de genitals fins a altres, la meva mirada m’ho fa lligar amb qüestions que eren centrals en aquell moment. I podríem continuar amb altres exemples. De fet, també és un dels objectius que tenim ara en aquesta tercera etapa de la Fundació, que passa no tant per donar respostes concretes com per ser capaços de repensar i entendre el llegat com una acció assagística, oberta i dinàmica. 

Cargando
No hay anuncios

— M.B-V.: I això ens permet entendre coses que en el seu moment semblaven contradiccions o manies d’un artista genial. Per exemple, tenia una obsessió, i és que no li agradava fer col·lectives. Podia semblar l’actitud narcisista d’un artista que només es vol veure a ell mateix, però després ho mires amb perspectiva i dius, bé, aquest home era col·leccionista i quan li demanaven obres seves no hi havia cap problema, però obres d’uns altres artistes li costava, era com demanar obres al Metropolitan, no te les deixava perquè vivia en elles, formaven part d’ell, la qual cosa és tot el contrari del que seria un artista narcisista. Llavors vas pensant més i recordes que deia que ell no treballava en els muntatges, que això era cosa dels comissaris, però es queixava que les exposicions mai acabaven de reflectir com ell treballava. I quan anava a Campins, la casa al Montseny on estiuejava, veiem per les fotos que totes les obres estan lligades entre elles, que juntes tenen més sentit, fins i tot les que semblen menors. Per a ell les exposicions creaven ambients. En aquest sentit, la seva obra és contemporània. 

Cargando
No hay anuncios

¿Es pot dir que la Fundació va ser la gran obra de Tàpies? 

— M.B-V.: Té l’obra com a artista, evidentment. Té l’obra com a col·leccionista. La té com a escriptor i té l’obra com a Fundació. O sigui, realment toca tots els pals: plataforma, dispositiu, reflexió discursiva, col·leccionisme i pràctica artística. 

Cargando
No hay anuncios

Quan va crear la Fundació, que és el seu llegat, què volia? No només la va pensar sinó que els primers anys, almenys, també en va ser el seu únic suport econòmic. Va ser així, oi? 

— M.B-V.: Sí, i tant. Quan vaig estar-hi els primers anys, abans que existís el Macba, es feien exposicions realment de museu. Eren mostres importants també a nivell de catàlegs i de pressupost. Tàpies era molt culte, tenia un profund coneixement d’història de l’art, filosofia, literatura... De fet, és molt significatiu que el primer que es veu aquí és la biblioteca, i això que avui en dia és més obvi en el seu moment no ho era tant, perquè implica entendre que un museu ha de ser un lloc de representació, sí, però sobretot de pensament, reflexió, qüestionament. Li hauria sigut més barat i amb menys desgast personal si hagués fet només un lloc de memòria on es conserva el seu treball, fins i tot demanant que hi hagi una sala permanent, que es podria fer. Però fer així la Fundació vol dir que ell entenia la seva obra no com una cosa tancada, sinó, al contrari, contínuament en revisió. De fet, hi ha una frase que en els nou anys que vaig estar aquí me la va dir tres vegades, i es va enfadar les tres: “L’última persona de la qual m’esperava això era de tu”. Ho deia cada vegada que fèiem alguna cosa que no li agradava, però després no només li agradava, sinó que era el primer a empènyer. I això vol dir que com a mínim intuïa que l’art, la cultura, els dispositius i les institucions anaven més enllà d’ell mateix: la primera exposició amb la qual es va inaugurar la Fundació va ser de Tàpies, però al setembre o octubre la Fundació ja estava ocupada per Louis Bourgeois, cosa que parla d’aquest interès seu pels altres. Per a mi això era el que ell volia i pel que va lluitar. En cert sentit, i contestant a la pregunta anterior, possiblement perquè la Fundació recull tot això, potser sí que ha estat la seva gran obra. 

Cargando
No hay anuncios

El pas per la direcció del Macba i del Reina Sofia poden fer oblidar els seus orígens, però vostè, Manuel, va fer la tesi doctoral sobre Tàpies. ¿L’inici en el món artístic va ser, doncs, a través de Tàpies? 

— M.B-V.: Bé, el meu inici de veritat va ser quan vaig anar als Estats Units i vaig començar a treballar i estudiar sobre crítica institucional amb Rosalind Krauss i Benjamin H.D. Buchloh, que és tot el contrari de Tàpies. De fet, quan vaig començar a fer la tesi sobre Tàpies es van enfadar una mica amb mi, i fins i tot la primera proposta no me la van acceptar. Després sí, ja estaven convençuts. Però vaja, aquesta tensió entre les dues visions d’alguna manera sempre hi va ser. 

Cargando
No hay anuncios

Vostè, Imma, era molt jove els primers anys de la Fundació. Què li va interessar del què s’hi feia? 

— I.P.: Tot. En aquell moment s’estaven plantejant nous paradigmes d’exposicions. I crec que no només a mi, sinó a tota una generació ens va obrir els ulls a un món que desconeixíem completament, precisament perquè no hi havia un Macba i les institucions treballaven amb altres maneres d’entendre la pràctica museística. Per a mi va ser un lloc fundacional. Soc la primera directora de la Fundació Tàpies que no va conèixer personalment l’artista. No tinc aquesta relació, no tinc anècdotes amb ell, però sí que he viscut el que va suposar la Fundació. 

Cargando
No hay anuncios

I quin paper creuen que ha de tenir la Fundació en el futur?

— I.M.: Com deia, és una qüestió generacional, entendre que la relació no passa perquè t’agradi un determinat artista o una exposició, sinó una línia continuada de treball, perquè és un lloc que t’obre el cap a noves maneres de pensar, que t’està activant el pensament a través d‘un conjunt de propostes en el temps. La Fundació ha de ser això i hem de ser conscients de quina és la nostra identitat avui, perquè ara hi ha un Macba, un MNAC, un CCCB. L’ecosistema artístic institucional ha canviat molt. Hem de veure des d’on volem treballar, i per això crec que part de la tasca d’aquesta Fundació, sense deixar d’ocupar-nos de les exposicions, Tàpies inclòs, ha de ser reconnectar amb aquests espais de pensament. Des de la creació d’una càtedra, però sobretot a partir d’aquesta plataforma més interna que és l’Institut de les Derives Crítiques, que realment crec que és l’òrgan des d’on podrem replantejar certes qüestions que afecten directament les reinterpretacions de Tàpies, però sobretot veure com podem pensar el món d’avui des de Tàpies. Crec que és una mica també part dels objectius que ell tenia,. És la manera de ser més fidel als seus desitjos. 

— M.B-V.: Estic d’acord amb l’Imma. Una de les coses bones de la Fundació, i que hauria de ser un element bàsic en tota institució, és justament que s’ha de repensar contínuament, perquè la realitat cultural i política de Barcelona ha canviat molt i el moment actual no són els 90. Però no només això: ha canviat el món, radicalment. I totes les institucions tenen una tendència a quedar-se estancades en elles mateixes, a tancar-se, cosa normal. Però aquesta voluntat de repensar-se, d’anar replantejant quins són els principis de la Fundació a partir de l’obra de Tàpies crec que és en el propi ADN de la Fundació des del principi, i això és fonamental i un avantatge.