Totes les vides de Tarsila do Amaral, la icona del modernisme brasiler
El Guggenheim de Bilbao repassa la trajectòria de l'artista amb una gran exposició amb 140 obres
BilbaoLa pintora brasilera Tarsila do Amaral (Capivari, 1886-Sao Paulo, 1973) és una icona de l'art modern brasiler i de les avantguardes llatinoamericanes. Filla d'una família de terratinents del cafè, el seu avi va arribar a tenir 400 esclaus treballant a les finques, i ella i la seva germana Cecilia, a més de rebre classes de piano i francès, van estar internes entre el 1902 i el 1904 al Col·legi del Sagrat Cor de Barcelona, on Tarsila va destacar per les còpies d'imatges de sants. En el temps que Do Amaral es va formar, París era la capital de l'art i, si volia triomfar internacionalment, era imprescindible instal·lar-s'hi, com es pot constatar en la gran exposició que li dedica el Museu Guggenheim de Bilbao fins a l'1 de juny, amb el títol de Tarsila do Amaral. Pintant el Brasil modern.
Una de les obres més emblemàtiques que s'hi poden veure és un autoretrat revelador de com, en un segon viatge a París, Do Amaral pren consciència que és artista, però al mateix temps és com una màscara: hi apareix vestida amb un elegant mantell vermell de Jean Patou, molt maquillada i guarnida amb joies. Amb aquesta imatge forta, Do Amaral es va obrir camí com a dona artista estrangera a Europa, encara que també es pugui pensar que va cedir al vell imperatiu masclista que les dones han de ser boniques i amables. "Hem d'entendre que aleshores ser una dona artista era difícil, al Brasil i a París, i que ella havia de fer front a l'exotisme que li atribuïen per ser una artista brasilera a París", afirma Geaninne Gutiérrez-Guimarães, conservadora del museu i comissària de la mostra a Bilbao, juntament amb Cecilia Braschi, que va endegar l'exposició al Museu de Luxemburg l'octubre passat. "Ella està en un món en què ha de tenir una doble identitat, perquè acaba d'arribar i entén totes les dinàmiques, i al mateix temps té aquest doble rol de donar i d'estrangera", explica.
L'exposició inclou unes 140 obres de tota la trajectòria de Do Amaral, entre pintures i dibuixos. El recorregut arrenca en els anys de formació i quan va fer el "servei militar del cubisme" a París, com va dir ella mateixa, i es movia amb artistes com André Lhote, Fernand Léger, Albert Gleizes (els tres que més la van influenciar), Blaise Cendrars, Jean Cocteau, Pablo Picasso, Joan Miró, María Blanchard i Robert i Sonia Delaunay. Malgrat tot, una obra clau, Una negra, només es pot veure a través de dos esbossos. Es tracta d'un quadre avui potencialment polèmic perquè la protagonista seria una esclava que li va donar el pit. Braschi no creu que hi hagi un "racisme personal" per part de Do Amaral, sinó "un racisme intrínsec, estereotipat, cultural". També es pot veure amb dibuixos preparatoris una pintura icònica, Abaporu, que Do Amaral va regalar al seu marit, el poeta Oswald de Andrade. En llengua indígena tupí-guaraní el títol vol dir Home que menja home, i al voltant de la pintura va sorgir el moviment de l'antropofàgia, que va significar la forja d'un art brasiler modern basat en l'assimilació de les avantguardes europees.
Una etapa final entre llums i ombres
Més enllà de l'etapa més coneguda, el recorregut acaba amb els anys més ombrívols quan Do Amaral s'arruïna arran del Crac del 29 i se separa de De Andrades. Després va viatjar a la Unió Soviètica amb la nova parella, el psiquiatre Osório César, i va manifestar el seu compromís amb unes pintures de temàtica obrera amb un estil entre el realisme socialista i el muralisme mexicà, entre les quals destaca Obrers. Arran d'un viatge a la Unió Soviètica, va ser empresonada al Brasil prop d'un mes acusada de proselitisme. Ni els pintors de classes més populars ni la crítica no van veure amb bons ulls aquest canvi, tot i que ella sempre va reivindicar el seu dret a evolucionar.
En l'etapa final, l'artista va conviure amb la pena per la mort de la filla i la neta, i va reprendre temes anteriors com el paisatge, des de l'òptica abstracta d'aquell moment. "Tarsila va tenir una bona estratègia de feina i va aprofitar molt la seva posició social, perquè aleshores ser una dona artista era un desavantatge. A París la van veure com a exòtica, al Brasil com a europea, i a Rússia, com a liberal. Així que sempre estava fora de lloc, però ella se'n va aprofitar i va proposar als europeus el que buscaven d'exòtic i als brasilers el que buscaven de sofisticat i parisenc", diu Braschi.
