Barcelona Gallery Weekend
Cultura  /  Art 15/09/2022

Les tres exposicions imperdibles del Barcelona Gallery Weekend

Guillermo Pérez Villalta torna a Barcelona, la Joan Prats recorda Joan de Muga i Àngels Barcelona mostra els 'poemes' d'Esther Ferrer

5 min
Obres de José María Sicilia (a l'esquerra) i Albert Ràfols Casamada a l'exposició 'La catifa màgica. Per a Joan Prats'¡

BarcelonaAmb el Barcelona Gallery Weekend, les sales barcelonines es reivindiquen com a espais culturals oberts a la ciutadania i com a llocs on descobrir de primera mà les novetats artístiques. Hi ha propostes per a tots els públics, des d’una mostra històrica a la galeria Joan Prats fins a una altra de conceptual a Àngels Barcelona.

1.

Guillermo Pérez Villalta: "La gent no hi veu, només té els ulls per no ensopegar"

L'artista exposa més de setanta obres dels últims deu anys en la primera individual a la Sala Parés

Guillermo Pérez Villalta a la Sala Parés.

Després de vint anys, Guillermo Pérez Villalta (Tarifa, Cadis, 1948) torna a exposar a Barcelona. La mostra, amb més de setanta dibuixos, aquarel·les i pintures dels últims deu anys, és també el seu debut a la Sala Parés (Petritxol, 5). Les etiquetes de pintor de la Movida Madrileña –amb exemples com la seva col·laboració amb Pedro Almodóvar a la pel·lícula Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón– i de pintor gai no li han fet mai nosa. "Poden ser etiquetes, però són veritat. Però més que ser el pintor de la Movida ells van néixer de mi, perquè jo tinc quinze anys més que ells", afirma Pérez Villalta, que no encaixava entre els "progres" de la seva edat perquè ell reivindicava "l’hedonisme".

Com es pot veure al llarg del recorregut, Pérez Villalta es manté fidel a les seves arquitectures, que beuen al mateix temps del classicisme i de les primeres avantguardes. També a unes escenes que recorden temes mitològics i religiosos. Però el que vol sobretot és esperonar la imaginació dels espectadors. Per tot això, Pérez Villalta es considera un "resistent" en un panorama que creu dominat per la "modernitat dogmàtica" que troba en museus com el Reina Sofia. "Sempre he tingut aquest problema, tota la vida m’han dit que soc un reaccionari, i precisament soc un antireaccionari. M’agrada inventar, canviar les coses, el bon concepte de la modernitat, la idea d’inventar alguna cosa que ens agradi, que ens meravelli", lamenta l’artista. "Els museus haurien de ser més oberts de mires. En aquest moment el Reina Sofia és un pamflet. Les ideologies, siguin quines siguin, són d’un altre món. L’art no té ideologia", subratlla. També troba a faltar un públic més sensible. "Des d’un punt de vista massiu, la situació de la sensibilitat en aquest moment és molt baixa, tremendament baixa. La gent no hi veu, només té els ulls per no ensopegar", adverteix. "També ho és l’educació", conclou. 

'Triomf de Prometeu', de Guillermo Pérez Villalta.
2.

La fascinació d'Esther Ferrer per les matemàtiques

 La galeria Àngels Barcelona repassa els 'Poemes dels nombres primers' que l'artista va començar a fer als anys 80

L'artista basca Esther Ferrer amb dos dels seus 'Poemes dels nombres primers'.

La degana de l’art contemporani espanyol Esther Ferrer (Sant Sebastià, 1937) ja era una artista coneguda per les seves instal·lacions als anys 70. Però va arribar un moment en què va decidir que volia sortir d’aquella estètica, i per fer-ho es va posar "una condició", diu l'artista, fer servir els nombres primers. A l’exposició que li dedica la galeria Àngels Barcelona (Pintor Fortuny, 27) es poden veure alguns dels fruits d’aquella nova línia, els Poemes dels nombres primers, que va presentar ahir a la tarda amb una conversa amb la conservadora del Macba Clàudia Segura. “Ho explico sempre: vaig somiar que nedava en un mar de números i quan vaig recordar-los vaig anar a la biblioteca a buscar un llibre de matemàtiques i em vaig adonar que eren nombres primers”, explica Ferrer. I com que els nombres primers són aleatoris, les obres on els va representar amb diferents colors sempre tenen una geometria asimètrica. “Volia barrejar la llibertat del color amb el rigor d’una sèrie, i a poc a poc vaig anar simplificant-los i ara pràcticament no faig servir el color”.

El que no ha canviat és que les obres exposades són fruit d’unes maquetes que són la feina que més li agrada fer a Ferrer. Són poemes datats dels anys 80 fins fa pocs anys i mostren com una artista conceptual com Esther Ferrer podria entendre la pintura. També crida l’atenció que els anomeni poemes, esclar: “No sé per què vaig fer-ho, quan els vaig exposar primer, el 1983 o el 1984. Però en realitat ara ho puc justificar perquè, vulguis o no, quan treballes amb els números, i amb els nombres primers fonamentalment, hi ha una mena de ritme que és meravellós”. La mateixa artista explica que amb motiu d’aquests treballs li han parlat de la geometria de les pintures de Mondrian, però ella insisteix en la força universal d’aquest ritme: “Els nombres primers tenen ritme. Un ritme intern que mai no és simètric, sinó asimètric, com el ritme de l’Univers. L’Univers s’expandeix, i de manera semblant ho fan també els nombres primers. Com més s’avança en la sèrie, més gran és la distància entre ells”.

3.

Un homenatge a un galerista multinacional

La galeria Joan Prats recorda el seu fundador amb una col·lectiva dels artistes de la sala

Un dibuix d'Alexander Calder (a la dreta) i una escultura d'Eduardo Chillida a l'exposició de la galeria Joan Prats 'La catifa màgica. Per a Joan De Muga'.

El galerista Joan de Muga (1946-2020) va ser una figura emblemàtica i imprescindible del món de l’art català com a fundador de la galeria Joan Prats (Balmes, 54). També com a editor de llibres d’art i gravats a Polígrafa i promotor de la Fundació Espai Poblenou, que mitjans dels anys 90 va acollir catorze exposicions de grans artistes internacionals com Jean Kounellis, Christian Boltanski i Bruce Nauman. Ara les seves successores han volgut fer un “exercici de memòria”, diu la galerista Patrícia de Muga, i presenten a la galeria Joan Prats una exposició col·lectiva dels artistes de la galeria, al centre de la qual hi ha una cronologia feta per l’artista Antoni Muntadas, amb documents, objectes i obres d’art de la trajectòria vital i professional de Joan de Muga. “Va ser dels primers galeristes que van obrir una galeria a Nova York als anys 80 i hi va exposar molts artistes catalans com Albert Ràfols Casamada, Joan Hernández Pijuan, Josep Guinovart i Sergi Aguilar. Va portar artistes americans aquí, i va ser dels primers que van anar a les fires internacionals”, explica Patrícia de Muga. 

La selecció d’obres, algunes de les quals són de la col·lecció personal de De Muga i la seva esposa, són un festí d’art modern i contemporani: des dels treballs de Joan Miró, Alexander Calder, Henry Moore, Eduardo Chillida, Pablo Palazuelo, Antoni Tàpies, Joan Brossa fins a artistes joves com Juan Araujo. “Vam anar a buscar obres que van ser en exposicions de la galeria”, diu Patrícia de Muga. Més endavant es poden veure treballs relacionats amb “dues exposicions llegendàries”: la de Christo del 1976, amb motiu de la qual va embolicar els espais de la galeria amb tela, i la d'Antoni Miralda el 1979, on es va poder veure una mona de deu metres amb diferents edificis emblemàtics de la ciutat. A més de Miralda, hi ha representats molts dels artistes catalans més destacats de les últimes dècades, com Eulàlia Valldosera i Perejaume.

stats