Aventures i desventures d’un jove immigrant

Carrer Robadors

Teatre Romea (Fins al 19/11/2021)

El novel·lista Mathias Enard, resident a Barcelona, és un dels escriptors francesos més destacats de l'última dècada amb una obra tan variada com singular. Enart ha escrit des de narracions èpiques de quatre-centes pàgines amb una sola frase i sense punts, Zona (2008), fins al viatge de Miquel Àngel a Constantinoble el segle XVI, Parla’ls de batalles, reis i elefants (2010), passant pel retrat gairebé impressionista del món rural en un poble de la regió de Nova Aquitània on va néixer, El banquet dels enterradors (2020), i l’ambiciosa història universal a través d’un sol personatge, Brúixola (2015), guanyadora del premi Goncourt. Carrer Robadors (2012), on Enard deixa veure la seva mirada compromesa amb el món actual a través del viatge iniciàtic d’un jove marroquí de Tànger a Barcelona, inspira la versió teatral que va inaugurar l'últim Festival Grec i que ara arriba al Teatre Romea.

Carrer Robadors és, segons l’autor, una barreja de gèneres: la novel·la negra, la d’iniciació i la d’aventures, però a la versió de Marc Artigau, Sergi Pompermayer i Julio Manrique hi prima l'última. Una versió certament dinàmica, amb un ritme trepidant, amb projeccions que embolcallen magníficament l’allau de situacions, obra de Francesc Isern, i amb un immens protagonista (Guillem Balart) sobre qui recau la conducció d’aquest viatge d’un món a un altre. Però també una versió força superficial, poc empàtica i amb aire de novel·la juvenil en què no hi ha temps per explorar i transmetre el dramatisme de les vivències del jove Lakhdar, que té disset anys quan comença el relat. Vivències tan fortes com l’expulsió de casa seva per una relació íntima amb la cosina, la mort d’aquesta o l’explotació laboral al Marroc i a Espanya. I tot això en el context de la Primavera Àrab de fa deu anys, del moviment 15-M i del creixement del radicalisme islàmic.

Potser calia explicar menys coses però amb més detall, amb més profunditat per commoure, per veure-hi més enllà del perfil dels personatges i fins i tot per fer més comprensible el tràgic final en què el protagonista esdevindrà criminal i heroi al mateix temps. La correcta direcció de Julio Manrique és víctima, doncs, de les imposicions de la versió, de l’acumulació d’escenes breus, tot i els intel·ligents recursos per mantenir l’atenció del públic durant les més de dues hores de funció.

Guillem Balart posa tota la carn a la graella i no es crema. Qui millor l’acompanya en la travessia són una eficient Elisabet Casanovas sense temps per desenvolupar el seu personatge i Anna Castells que, al capdavall, com la resta del repartiment, és tan sols una comparsa del monòleg de Lakhdar.