La Barcelona d'avantguarda es fa lloc al Museu Reina Sofia

MadridLa remodelació de la col·lecció del Museu Reina Sofia no només ha incorporat episodis de la història espanyola actual que fins ara no hi quedaven reflectits, com l’exili, sinó que també ha trencat el model discursiu de seguir el fil de cada moviment avantguardista per separat. El museu ha preferit anar al moll de l’os, diu el director Manuel Borja-Villel, per entendre com, d’on i per què van sorgir les avantguardes. I en la nova disposició de la col·lecció, la quarta etapa que presenten, amb el títol Els territoris de l’avantguarda: ciutat, exposicions i revistes, la Barcelona de finals del segle XIX i principis del segle XX hi apareix com una de les ciutats irradiadores del moviment. És on el concepte de ciutat, les galeries d’art i les revistes s’hi aglutinen. És on es conjuga l’entorn burgès amb el naixement del proletariat, on hi ha un dels camps base de moviments socials i polítics com l’anarquisme i també on es materialitza la transformació de la ciutat a través del seu urbanisme. És, de fet, la primera vegada que l’arquitectura avantguardista entra al Reina Sofia, i ho fa de la mà de la reforma urbanística que promou Ildefons Cerdà.  

El moviment obrer i el Pla Cerdà

"No es pot entendre l’art del segle XX sense l’arquitectura", afirma Borja-Villel en una conversa amb l’ARA. En una de la desena de sales que inclou aquesta col·lecció, s’hi exposen plànols, fotografies i maquetes del que va ser el Pla Cerdà, que va donar lloc a l’Eixample. "La modernitat està relacionada amb l’evolució i la consolidació de l’espai social urbà", apunta Rosario Peiró, cap de les col·leccions del museu, que posa Barcelona com a exemple de la reconversió urbanística. "L’objectiu era aconseguir habitatges dignes i una ciutat habitable", explica. A més, també destaca iniciatives com la cooperativa La Flor de Maig, al barri del Poblenou, que va néixer amb l’objectiu d’acabar amb el barraquisme i que s’ha mantingut viva fins avui.

Més enllà de Barcelona, el Reina Sofia també ha recopilat els projectes d’habitatges per a obrers dissenyats pels arquitectes Karl Ehn a Viena i Jean-Baptiste André Godin al nord de França. Perquè la primera part d’aquesta nova col·lecció se centra en el retrat del moviment obrer a les ciutats des de diferents dimensions, la de l’arquitectura, però també la de la fotografia social: els objectius de les càmeres dels americans Lewis Wickes Hine o Paul Strand denuncien la pobresa del proletariat a les fàbriques. S’hi afegeix la pintura d’autors com Ramon Casas o José María López Mezquita, que mostren el contrast dels grans salons burgesos amb el moviment anarquista, així com els dibuixos crítics de l’alemany George Grosz o peces cinematogràfiques com la pel·lícula La Commune, d’Armand Guerra, sobre la comuna de París de 1870.

Barcelona, ciutat refugi

La segona part de la col·lecció descriu la Barcelona de principis del segle XX com una "ciutat refugi". Refugi d’artistes internacionals que fugen de la Primera Guerra Mundial i que troben en la capital catalana -ciutat neutral durant aquest conflicte bèl·lic- el lloc on expressar-se i fer-ho a través de la pintura, però també d’esdeveniments culturals, galeries d’art o revistes. "Es converteix en un lloc de discussió i lluita sobre la guerra. Barcelona és un punt de recollida d’artistes mentre es va desenvolupant i cosmopolitzant", apunta Peiró. I l’exemple van ser les Galeries Dalmau, del pintor Josep Dalmau, que es van convertir en un punt d’exposició i projecció d’art importantíssim. "Rebia art internacional i intentava projectar l’espanyol", explica Peiró.

A les Galeries Dalmau s’hi van exposar obres de Joan Miró o Salvador Dalí, dos exponents del surrealisme, a qui el Reina Sofia ha guardat un lloc preeminent en aquest recorregut, que inclou més de 400 obres. A Dalí, el museu li ha reservat, al final de l'exposició, una sala específica amb obres relacionades amb el mar: Sense títol, Quatre dones de pescadors a Cadaqués i Composició abstracta, que per primer cop s’exposen conjuntament. La col·lecció també passa pel llegat de pensadors avantguardistes com Carl Einstein o la difusió de l’art surrealista que va fer la revista Documents. També dedica un capítol final al flamenc: el considera un altre exponent de la cultura popular que artistes com Pablo Picasso i també Dalí i Miró van plasmar en les seves obres.