Ben Harper, la seducció serena del blues i el soul

Calella De Palafrugell“Aquesta m’està agradant molt”, diu una espectadora en escoltar el rock contagiós de tocs surenysde Burn one down. No dubta ni un segon a posar-se dreta per gaudir del concert en moviment. No coneix gaire Ben Harper, el que va ser un dels renovadors dels blues d’arrel amb discos com Fight for your mind (1995) i The will to live (1997), així com de l’ús de la guitarra lap steel. Però tant se val, el descobriment de la música del californià li està resultant màgic i no pot evitar fer algun comentari a cada cançó. A la fila del darrere, en canvi, un incondicional ho cantava tot. Aquesta confluència tan especial entre públic de tota mena que passa en alguns festivals estiuencs pot donar lloc a situacions de certa màgia en què individus no gaire proactius acaben participant de la festa ballant, picant de mans i absorbint la música. “Aquesta crec que la conec”, comentava sense vergonya aquesta oient escoltant amb orelles felines. Tant se val. La seducció del californià és incontestable, com atresora la seva trajectòria; la seva música és una porta oberta per connectar amb les tradicions més essencials del blues, el rock de tocs surenys i el soul, tot i oferir-les en una versió bastant domesticada i vellutada. Un saber fer personal que, després de set anys col·laborant amb altres músics, ha tornat a alimentar-se de l’energia de The Innocent Criminals, un sòlid quintet en el qual Harper confia des dels principis dels anys 90.

Tot i estar preparant un nou disc, Ben Harper & The Innocent Criminals no van mostrar cap de les seves noves composicions. Tant se val. Van sonar fins a una vintena de peces com Diamonds on the inside, Gold to me, Homeless child, Grown on down o Brown eyed blues, que es van desenvolupar dins d’una agradable i serena zona de confort fins que el concert va arribar a l’eclosió final. En l’últim bis, i després de dues hores, Harper va cantar Where could I go, una peça propera al gòspel -extreta de There will be a light (2004)- que el va obligar a despentinar-se per primera vegada. Es va acostar al marge de l’escenari per cantar sense micròfon i projectar al màxim la seva veu més enllà de la graderia i arribar fins al mar que rodeja els Jardins de Cap Roig, com si volgués connectar definitivament amb l’esperit d’Otis Redding. Els ai tímids de l’espectadora es van convertir en uns oh que s’emportaria a casa de regal.