ValènciaA l’ocàs de les seves vides, Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) a la seva opulenta vil·la Fontana Rosa de la Costa Blava francesa i Miguel Hernández (1910-1942) a la tuberculosa presó d’Alacant, no podien imaginar que, gairebé cent anys després, la terra que els va veure néixer encara titubejaria quan hauria de reivindicar el seu llegat. Especialment davant la dimensió assolida pels dos autors. El primer, definit per l’escriptor i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Joan Francesc Mira com “el més gran personatge produït pels valencians durant l’època contemporània”, i el segon, convertit en símbol de la Segona República Espanyola i emblema de la lluita a favor dels més humils. De ben segur que el ciutadà aliè als conflictes identitaris que clavillen la societat valenciana deu haver dibuixat una ganyota d’estranyesa llegint aquestes línies, acostumat al fet que, en l’afany de construir rendibles mites nacionals, les societats no dubtin a difuminar el caràcter polièdric dels seus autors i edifiquin herois immaculats.
En el cas de Blasco Ibáñez i de Miguel Hernández, les reticències a convertir-los en símbols patriòtics deriven de la seva llengua d’escriptura, ideologia i origen. Uns prejudicis que ni tan sols la celebració, aquest 2017, del 150è aniversari del naixement del novel·lista i la commemoració de la mort del poeta ara fa 75 anys, ha pogut esquerdar. Encara avui el valencianisme cultural debat sobre si ha de reivindicar dos autors que van triomfar utilitzant l’altra llengua del país: el castellà. Una imperfecció a la qual, en el cas d’Hernández, cal sumar-hi el seu origen oriolà. I és que la comarca del Baix Segura, més enllà de les teòriques veritats administratives, no ha aconseguit incorporar-se al corpus identitari valencià.
Per posar fi a “aquesta anormalitat històrica”, en paraules del periodista i escriptor Francesc Bayarri, dues editorials valencianes, Companyia Austrohongaresa de Vapors i Llibres de l’Encobert, han impulsat la traducció al català d’algunes de les obres més importants dels dos autors. En el primer cas, el jove segell que comanda Bayarri ha optat per les cinc novel·les que s’inclouen en el conegut com a cicle valencià de Blasco Ibáñez i que conformen Arròs i tartana (1894), Flor de maig (1895), La barraca (1898), Entre tarongers (1900) i Canyes i fang (1902).
En el cas de Llibres de l’Encobert, el seu impulsor, José Alberto López Camarillas, s’ha decantat per les narracions breus i ha apostat per traduir Els contes valencians de Blasco Ibáñez i Versos e vents, una selecció dels poemes més representatius de l’obra de Miguel Hernández, amb pròleg d’Alberto Garzón, que està a punt de publicar-se.
Amb aquestes temptatives editorials, els seus impulsors pretenen “naturalitzar i integrar els ciutadans castellanoparlants dins del projecte identitari del País Valencià”, ja que per a Camarillas és “tan valencià Miguel Hernández com Ausiàs March o Vicent Andrés Estellés”. Per al jove empresari, un dels fracassos de la societat valenciana ha sigut “la incapacitat d’integrar les comarques castellanoparlants del sud alacantí i de l’interior valencià”. “Sense la part castellanoparlant, i sense valencianitzar aquesta part i fer-la partícip del projecte valencianista, no arribarem enlloc”, diu Camarillas. Una de les millors mostres de com el conflicte identitari i el debat sobre els posicionaments polítics dels seus autors han contaminat la valoració de les obres dels escriptors valencians ha sigut Vicent Blasco Ibáñez, que, tot i que va tocar amb la punta dels dits el premi Nobel de literatura i va triomfar a Hollywood amb l’adaptació al cinema de bona part de les seves novel·les, mai va rebre el reconeixement que els seus èxits reclamaven. Així ho admet l’escriptor Joan Francesc Mira. “Tinc la convicció que Blasco Ibáñez, com a novel·lista, prescindint dels altres aspectes de la seva vida pública, ha estat infravalorat. Jo no sé si podríem dir maltractat, però infravalorat segur que sí”, diu Mira.
El polifacètic narrador, capaç de compaginar una carrera literària, periodística i política, va ser durament criticat per optar pel republicanisme federal en lloc de l’incipient valencianisme de finals del segle XIX i primeries del XX. La decisió de Blasco va desil·lusionar aquells que veien en el fundador dels diaris La bandera federal i El pueblo el messies que havia de guiar els valencians cap a la recuperació nacional.
Una de les veus que més bé van exemplificar aquest desencís va ser l’escriptor i pedagog Enric Soler i Godes, que el 1933 va acusar el també diputat al Congrés entre els anys 1898 i 1907 d’haver traït la pàtria valenciana: “Pogué ser el puntual més ferm de la nostra Reinaixença, però amb la seva mania castellanitzadora, ell, que aixecà els pobles, va matar el poc esperit nacionalista que quedava a casa nostra. [...] Ai, si tu hagueres sentit una mica el nostre fet nacional! Quin País Valencià més digne tindríem ara!”.
Un altre dels autors que més durament va censurar la trajectòria de Blasco va ser Joan Fuster, que a Nosaltres els valencians va assegurar: “El dia que serà examinada desapassionadament la conducta política de Blasco, veurem que ha estat clarament nefasta per al país”.
Actualment noves veus, com ara l’historiador Vicent Baydal, defensen que tot i que Blasco Ibáñez no va impulsar la recuperació nacional del País Valencià, “difícilment se’l pot culpar de l’endarreriment de les lletres valencianes o del valencianisme”. Baydal reconeix que Blasco Ibáñez no va “promulgar cap alternativa nacional” ni tampoc va impulsar “un aprofundiment clar de la identitat valenciana”, però subratlla que aquest distanciament dels postulats del valencianisme polític “no permeten considerar l’autor com un enemic de la nació”. “No va ser el constructor de la pàtria valenciana, però tampoc el seu botxí”, remarca Baydal. En la mateixa línia s’expressa Àngel López, secretari de la Fundació Centre d’Estudis Blasco Ibáñez, que defensa que el compromís polític de Blasco Ibáñez amb el republicanisme i els seus valors no es pot posar en qüestió.
Tergiversat per la dreta
En sintonia amb López, Francesc Bayarri denuncia que tant Blasco com la seva obra “han sigut manipulats per la dreta, que ha creat un personatge fals”, i que aquesta tergiversació ha sigut possible perquè “l’esquerra va abandonar la reivindicació de la seva figura”. Camarillas comparteix aquest judici, i assegura que les formacions conservadores “han destrossat l’obra de Blasco i s’han quedat només amb la part més folklòrica per legitimar el seu relat nacional d’una ciutat de València on només es parla valencià en família”.
Davant d’aquesta controvèrsia, l’historiador i especialista en la figura de l’escriptor valencià Ramir Reig proposa una solució: “Que la seva recuperació serveixi per legitimar el valencianisme popular que ell sentia i defensava com a punt de partida del projecte cultural i polític que l’esquerra sempre ha propugnat”. Blasco potser hi estaria d’acord.
“Tota generació ha de traduir els seus clàssics”
La traducció és sempre una tasca delicada, sobretot quan es tracta d’obres que acumulen un bon grapat d’anys. En el cas del cicle valencià de Vicent Blasco Ibáñez, les úniques traduccions al català que hi havia fins ara, tot i que exhaurides, eren les que va fer a la primera meitat del segle XX Miquel Duran i Tortajada de les novel·les La barraca i Flor de maig, i la que va fer Marina Zaragozà Pérez de Canyes i fang.
Amb la traducció que ara ha fet Companyia Austrohongaresa de Vapors, l’editorial de Francesc Bayarri compleix un dels principis que defensa el també escriptor i periodista, i és que “tota generació ha de traduir els seus clàssics novament”. És una necessitat que per a Bayarri és encara més peremptòria en el cas del valencià, com a conseqüència de l’evolució del model de llengua viscut durant el segle XX.
Si la traducció de la prosa inclou notables dificultats, la de la poesia és encara més complexa. Així ho reconeix José Alberto López Camarillas, que ha tirat endavant la traducció dels poemes de Miguel Hernández. Camarillas subratlla el trencaclosques que suposen les diferències entre la mètrica catalana i la castellana.
Canyes, fang i una aplicació de mòbil
Visitar els llocs més emblemàtics d’una novel·la és un dels desitjos més cobejats per molts lectors que somien conèixer els racons que habiten els seus personatges favorits. Aquest és un dels objectius que acompleix l’aplicació per a mòbil La València de Blasco Ibáñez, que ha impulsat José Alberto López Camarillas mitjançant la plataforma València Immaterial. L’eina permet gaudir de vídeos explicatius i curtmetratges de ficció durant la visita a la pedania de la ciutat de València del Palmar, on transcorre la novel·la de Blasco Ibáñez Canyes i fang.
