La bona salut del binomi Savall-Beethoven
Interpretació antològica de la 'Cinquena simfonia' a L'Auditori
Jordi Savall, 'Beethoven: Simfonies núm. 3 i 5'
L'Auditori. 10 d’octubre
Al mes de juliol Jordi Savall tancava la temporada del cicle de Música Antiga de L’Auditori amb una feliç direcció de les simfonies 1, 2 i 4 de Beethoven. Ara, i sempre fidel a la recerca d’un so que Savall defineix com a “original”, el mestre igualadí hi ha tornat, en el context de la interpretació integral de les nou simfonies beethovenianes davant de Le Concert des Nations. I era el torn de dos plats forts: la Tercera (Heroica) i la Cinquena.
El primer cop que Savall va abordar l’Heroica, els resultats van ser mitjanament satisfactoris. Ara tampoc es pot dir que estiguéssim davant d’una interpretació plenament satisfactòria: tot i les bones idees conceptuals, massa errades tècniques (ai, les trompes en el trio de l'scherzo!) i un volum descontrolat en algunes seccions que tapaven les altres van impedir el gaudi absolut d’una pàgina tan complexa.
No obstant això, la segona part va ser radicalment diferent i l’execució global de la Cinquena simfonia va estar presidida per una interpretació senzillament antològica. La satisfacció es percebia en les mirades entre els músics de l’orquestra. Una versió contundent però al mateix temps amarada de sensibilitat i de bon gust, com si Savall volgués confirmar la tesi del revestiment de l’obra, defensada per diversos musicòlegs: la Cinquena simfonia de Beethoven no és pas el reflex de la inexorabilitat del destí, sinó el triomf d’una nova humanitat –igualitària, lliure i fraterna-, després de la Revolució Francesa.
Aquesta obra deu ser talismànica, perquè va passar el mateix, fa unes setmanes, amb el concert inaugural de la temporada de la Simfònica del Vallès, dirigida per Salvador Mas, i també ressenyada a l'ARA: després d’una primera part que ens va fer patir, a la segona es va fer la llum… gràcies a la Cinquena (coses, ara sí, del destí?)
