Cinema

El boom sorpresa de la primera estrena de Netflix traduïda al català

'La família Mitchell contra les màquines' imagina la rebel·lió dels dispositius electrònics

'La família Mitchell contra les màquines'

(3,5 estrelles)

Direcció i guió: Michael Rianda i Jeff Rowe. 113 min. Estats Units, Canadà i França (2021). Animació. Disponible a Netflix

Cargando
No hay anuncios

Podria haver estat una d'aquelles pel·lícules de farcit que Netflix adquireix per engreixar la seva oferta de continguts. Però La família Mitchell contra les màquines s'ha convertit en un inesperat fenomen el cap de setmana de la seva estrena. Al nostre país, per una circumstància malauradament encara excepcional: és el primer títol d'estrena directa que Netflix ofereix doblat i subtitulat al català, perquè la seva productora original, Sony Pictures, va contractar-ne la traducció quan encara aspirava a exhibir-lo en sales. Però també perquè es tracta d'una proposta d'animació per a tota la família que recupera el vessant més joiós d'aquesta pràctica, en un moment en què les grans produccions de dibuixos semblen decantar-se per perspectives més dramàtiques o filosòfiques. 

Cargando
No hay anuncios

El film compta entre els seus productors amb Phil Lord i Christopher Miller, responsables entre d'altres de Lego, la pel·lícula i Pluja de mandonguilles, el títol amb què més entronca el que ara ens ocupa, sobretot en la brillant relectura d'un gènere èpic a través d'elements ordinaris. A Pluja de mandonguilles, l'apocalipsi arribava en forma de tempesta perfecta de menjar porqueria. A La família Mitchell contra les màquines, són els dispositius electrònics quotidians, liderats per una assistent personal intel·ligent a qui posa veu Olivia Colman, els que es rebel·len contra una humanitat alienada per la seva addicció a les pantalles.

Malgrat que les dinàmiques internes de la família protagonista resultin en excés conservadores, els Mitchell condueixen una aventura fantàstica amb aquella energia encomanadissa que esperes d'aquest tipus de film. I com és d'encertat el dibuix del col·lapse autoritari provocat pels dispositius electrònics, un esbós de distopia que es compensa amb la reivindicació d'un ecosistema en què conviuen expressions creatives digitals heterogènies i identitats estranyes que, com el gos Monchi, desafien qualsevol categorització.