Britney Spears s'allunya de la provocació en les seves noves cançons

Barcelona'Britney Jean', vuitè disc d'estudi de Britney Spears, serà publicat la setmana que ve amb les cançons "més personals" i menys agosarades de la "princesa del pop", amb molts mitjos temps i algunes descàrregues electròniques sense el ganxo del seu primer senzill, 'Work Bitch'.

Amb l'excepció de cançons com aquesta, la Britney més descarada i ambiciosa, que va sorgir amb força a partir de 'In the zone" (2003) i va aconseguir el seu cim creatiu a 'Blackout' (2007), entrega ara una versió més endolcida que remet a les balades dels seus primers discos, com ara 'Your say let me be the last to know'. Es tracta d'un disc de contrastos. A 'Perfume', la seva veu sona estranyament més natural, però també hi ha cançons plenes de tractament d'estudi a càrrec de Will.i.am, exintegrant de Black Eyed Peas i productor executiu del disc.

Solitud, ambició i maternitat

Davant la −gairebé absoluta− absència dels seus productors habituals −Dr Luke queda relegat a l'edició especial de l'àlbum amb 'Brightest morning star', dedicada seus fills−, la sofisticació s'ha de buscar en les peces que no toca Will.i.am, com 'Alien', que obre el disc sota la batuta d'un altre William, Orbit, responsable del 'Ray of light' de Madonna. Destaca el gust urbà de 'Tik tik boom', una de les cançons més divertides i un single potencial, així com la balada 'Passenger', amb tres col·laboradors de renom: Sia Furler, Diplo i Katy Perry, signant una de les millors peces del disc.

Les lletres del disc parlen de solitud, ambició, maternitat, de la necessitat animal de "marcar" un amant i dels amors perduts −al gener va tallar amb el seu promès, Jason Trawick−. No té la foscor de 'Blackout', la lúdica immediatesa de 'Circus' (2008) ni el risc de 'Femme Fatale' (2011), i requereix més d'una escolta per apreciar-ne els mitjos temps i les balades.