Les cançons de corda i fusta de Cris Juanico

BarcelonaUn paisatge no és una postal, sinó una realitat amb la qual s’estableix una relació a vegades cordial i sovint conflictiva. Menorca és el paisatge de les cançons de Cris Juanico (Ciutadella, 1967), especialment les del disc F(a)usta que acaba de publicar i que presentarà en directe al Festival Strenes de Girona el 17 d’abril. “Plor per tu, plor amb tu”, canta Juanico a Aquest puny d’illa, una cançó que lamenta “els desastres consentits” i “les rotondes” que ningú sap on van.

“Veus com transformen el paisatge, com el cremen, com l’amaguen. Veus com es consumeixen el territori i el paisatge”, diu amb una tristesa que esdevé indignació quan recorda la decisió del Consell Insular de Menorca de construir quatre rotondes en un tram de carretera de deu quilòmetres. “Diuen que si no es gasten aquests diners en la carretera els perdrem, però hauríem de poder decidir en què ens gastem els diners, perquè això és una aberració. Tenim altres necessitats. A Menorca no s’havia vist mai gent remenant els contenidors dels supermercats. Tenim mancances mèdiques i educatives, perquè si un mestre està de baixa no hi ha substitut. I a més, el problema del transport aeri. Estan maltractant l’illa i ens prenen el pèl”, etziba Juanico.

Canvi de registre

Juanico no expressa l’enuig a crits, sinó amb el to introspectiu d’un disc en el qual “manen la sinceritat i la veritat”. I, sobretot, la fusta i la corda. “Estava fent cançons i dubtava com les havia d’enregistrar. M’havia habituat a treballar gairebé sol, però notava que m’havia estancat una mica, i vaig pensar que seria bo tenir un punt de vista extern”, explica. El va trobar en Toni Pastor, que havia col·laborat com a guitarrista en la gira de reunió de Ja T’ho Diré. “Em va suggerir que anés a enregistrar el disc a Mallorca, però encara no tenia clar què faria, si seria un disc amb banda de pop-rock o no”, recorda. Finalment va decidir conservar el so del contrabaix del disc Dues pedres (2011) i la guitarra acústica, i vestir-ho tot amb els arranjaments per a quartet de corda de Miquel Àngel Aguiló.

Juanico parla amb entusiasme de la feina d’Aguiló. “Hi ha moments que el quartet sona a Vivaldi, però també és molt contemporani. Juga amb unes harmonies i unes dissonàncies que enriqueixen moltíssim les cançons. A més, ha tingut molt en compte les lletres. A Em diu que em vols estimar, que parla de l’amor en una tempesta, sonorament hi ha trons i llamps. I a Aquest puny d’illa dibuixa unes llàgrimes amb la corda. No fa coses purament estètiques, sinó que juga amb les lletres”, assegura Juanico, que precisament ha titulat el disc F(a)usta per “la fortuna, la fausta, d’haver pogut fer un disc amb la sonoritat de la fusta i la corda”.

A més de composicions pròpies i d’una cançó inspirada en la novel·la L’alè de les cendres de Maite Salord, el disc inclou una versió d’Ovidi Montllor, Tot esperant Ulisses. “No sóc un gran coneixedor de l’obra de l’Ovidi, però vaig pensar que estaria bé fer-li un petit homenatge. Tinc la sort de tenir un amic com el Toni Xuclà, que havia treballat amb ell, i em va dir que aquest tema m’aniria molt bé. El Tot esperant Ulisses original té un aire molt grec, i nosaltres hem fet una havanera melòdica, que també té la connexió marítima, en què brilla el violoncel del Miquel Àngel”, explica.

El següent repte és portar el repertori i el format al directe. “Ho farem com al disc, amb quartet de corda, contrabaix i guitarra. També al Canet Rock. Hi tocarem el disc íntegre més quatre cançons de treballs anteriors que el Miquel Àngel està arranjant per a quartet de corda. Volem que sigui un espectacle amb cara i ulls”, diu Juanico.