Teatre

Carmen Machi: “He fet molts cops de prostituta, però era una analfabeta del tema”

L'actriu protagonitza 'Prostitución', que s'estrena dilluns al Temporada Alta

Una escena de l'espectacle 'Prostitución' / TEMPORADA ALTA

Carmen Machi i les també actrius Nathalie Poza i Carolina Yuste –totes tres guardonades amb premis Goya– trenquen el silenci imposat a les prostitutes. Les intèrprets donen veu a Prostitución a testimonis reals que elles mateixes van entrevistar per abordar de cara un dels temes més candents de la societat. L’espectacle, dirigit per Andrés Lima, es veurà dilluns i dimarts al Teatre Municipal de Girona dins del festival Temporada Alta.

Durant dos anys vau estar fent recerca i recollint material per a l’espectacle. Com va ser aquell procés?

Vam fer entrevistes directament a prostitutes tant del carrer com en clubs i pisos. Aquestes converses són els testimonis que apareixen a la funció. Totes les prostitutes a les quals donem vida existeixen, tenen noms i cognoms, i tot el que diuen és el que ens van explicar. Entrar tant de ple a les seves vides i compartir aquelles estones amb elles va ser molt interessant. De sobte t’oblides de la prostituta i estàs amb la dona. Aquest filtre d’estigma que sovint posem desapareix.

Què volíeu saber de la prostitució?

D’entrada els preguntàvem coses molt típiques. Quant de temps fa que t’hi dediques? Quant cobres? Per què ets aquí? Però després ens deixàvem portar. Si fos ara, realment els preguntaria coses diferents, ens quedàvem molt curtes. Però elles se sentien molt còmodes i tenien una forta necessitat d’explicar-se. Era excepcional que algú s’interessés per la seva vida i les seves emocions, més enllà de la part més sòrdida de la prostitució, que sembla que és la que més atrau el gran públic.

Per què és poc habitual parlar de la prostitució al teatre?

Al teatre i a tot arreu. La potència d’aquest espectacle, que s’ha convertit en un fenomen social, té a veure amb el fet que el mateix públic és la societat. Tenim les prostitutes completament estigmatitzades, començant per mi mateixa. Ara m’ha canviat, em sento una d’elles perquè soc prostituta durant molts dies a la setmana i hi empatitzo. Però cada espectador sent que elles parlen de la societat pura. Ho fan sense cap retret, han arribat a assumir que són persones indecents, perquè això és el que la societat ens diu que hem de pensar. Mai ningú dona veu a les prostitutes. La ministra d’Igualtat, Irene Montero, que és clarament abolicionista, va venir a veure la funció i es va sorprendre molt amb la capacitat del teatre per fer arribar aquest tema a la gent.

"Tenim les prostitutes completament estigmatitzades, començant per mi mateixa"

¿La mirada sobre la prostitució canvia segons si els espectadors són homes o dones?

L’espectacle trenca amb la quarta paret a cops de puny. No és que parlem al públic, sinó molt més que això. Els espectadors entren al seu espai i senten la incomoditat, el rubor, el rebuig, la violència… Nosaltres sí que envaïm l’espai de l’espectador, tot i que ara no ho podem fer tant, pel covid. Els homes se senten bastant incòmodes, en general. Al principi estàvem convençuts que cada dia mig pati de butaques s’aixecaria i marxaria, però res més lluny que això. Les dones, sobretot les de més de 60 anys, tenen una actitud absolutament revolucionària. És impressionant. Surten indignades i completament en harmonia amb les prostitutes, senten la injustícia per la qual passen. La funció està en carn viva, i la reacció també és així.

Què suposa, per a les prostitutes, veure’s interpretades a l’escenari?

La responsabilitat és gegantina, perquè estem treballant amb els seus noms. S’emocionen moltíssim i donen les gràcies per deixar-les parlar. Això commou moltíssim, perquè no és un fet comú. Hem intentat aglutinar les diferents veus de les prostitutes, amb situacions diverses. L’esclavitud sexual també hi apareix, però jo personalment crec que és un tema a part. La majoria de dones amb qui vaig parlar ho feien de forma voluntària i, sobretot, sense cap mena de penediment. I això s’ignora, normalment.

"La majoria de dones amb qui vaig parlar ho feien de forma voluntària i, sobretot, sense cap mena de penediment"

Com a actriu, ¿què ha estat el més difícil d’aquest projecte?

A l’escenari som molt vulnerables. Ens sentim putes, i la puta és assenyalada i estigmatitzada. Sentim la fragilitat, però també la força que has de tenir per fer-ho. És molt plaent i molt dolorosa de fer. Però no sento que com a actriu m’hagi costat més que altres papers.

I com a dona?

He fet molts cops de puta, però era una analfabeta del tema. La funció no és només social, també és política. Ara tinc més coneixement sobre el tema, m’enfado més amb les injustícies. Com a dona m’ha canviat molt, és on més sento la revolució interna. M’indigno molt més davant la falta d’empatia absoluta que hi ha.