El cas ‘Llibert’ o el fracàs de la cultura
La queixa de Brió demostra la inexistència de la meritocràcia a les arts
BarcelonaLa crisi, fidel companya del teatre, és com la presència invisible en un conte sobrenatural de Maupassant. Ni l’èxit més gran és capaç d’exorcitzar aquesta ombra. El fracàs i el seu abisme sempre ho contaminen tot, fins i tot enmig d’un aplaudiment, amb el seu alè fètid. Un contracte fàustic contra la precarietat; una creu acceptada fins i tot pels teatrers menys penitents. La denúncia pública de les infamants condicions econòmiques que fan invisible un èxit de consens com Llibert, en canvi, genera escàndol perquè corromp l’axioma anterior: l’èxit es converteix en epítom del fracàs.
La improrrogabilitat del projecte que han aixecat Gemma Brió i Norbert Martínez és una gran bufetada a la meritocràcia i als seus valedors. Pots firmar el teu millor treball com a actriu i autora, acumular premis i bones crítiques, atreure i emocionar el públic, i entre agraïments acabar demanant una feina que et permeti pagar factures. Un crit amb foto: Bette Davis al seu anunci a Variety, la Brió i Marc Martínez -un altre actor fart de tot- a Facebook. I els ha arribat un eco no general, però tampoc inesperat: “Que es posin a treballar, com tothom!”
El cas Llibert és la prova que les arts -per no erosionar més la paraula cultura - es conceben entre els ciutadans de bé i els seus administradors com un exercici d’amateurisme o com una febre de joventut passatgera. Una activitat paral·lela o finita. Els que jutgen -els que per sistema enfronten la utilitat de la cultura amb altres necessitats bàsiques com l’educació i la sanitat- consideren els artistes un segment de la societat no productiu. Un llastre suportable tan sols en un entorn de bonança general. Encara que alguns professionals han abandonat aquest prejudici (subvencions que acaben per cobrir el sou del peticionari), és encara més cert que és un prejudici assumit amb enorme facilitat per tots els que han de donar resposta al benestar cultural de la societat.
És l’excusa recurrent -com totes les que s’alimenten de les mitges veritats- per la inanició (llei de mecenatge) o per l’acció renuent (limitació del micromecenatge, clàusules de revisió de les subvencions). L’empatia només aconsegueix redactar vagues promeses d’incert compliment. Hi ha de tot, menys compromís i reconeixement. Com si s’assumís que a la cultura la norma és el fracàs i l’excepció l’èxit. Per això els emperadors es queden despullats, quan l’èxit d’un artista destapa el nostre fracàs com a societat civilitzada, disposada que la gent de la faràndula s’enterri encara fora muralles.
