L'espectacular nou museu d'Edvard Munch obre portes a l'escenari d''El crit'

OsloEdvard Munch (1863-1944) deia d'ell mateix que el seu objectiu era "disseccionar les ànimes". Tractava els seus quadres com si fossin els seus "fills" i necessitava treballar i viure envoltat d'ells, sobretot al seu últim domicili, a Ekely. Ara, després de més d'una dècada des que es va iniciar el projecte, aquest divendres obre les portes la nova casa del llegat que va donar a Oslo l'any 1940, el flamant nou Museu Munch, obra dels arquitectes Juan Herreros i Jens Richter. Es tracta d'una imponent torre de formigó i acer ubicada a la península de Bjørvika, la mateixa que apareix a la pintura El crit.

Per celebrar-ho, el museu obre amb quatre exposicions de la col·lecció amb 392 dibuixos, pintures, gravats, escultures i fotografies. "Mai havíem pogut fer una exposició de la col·lecció", diu Trine Otte Bak Nielsen, conservadora del museu i comissària d'una d'aquestes mostres, la que té les obres més emblemàtiques, titulada Infinit. "A la seu anterior teníem un espai per a exposicions temporals i quan acabaven havíem de tancar el museu per muntar-ne una altra, així que mai havíem tingut aquesta possibilitat", explica.

El recorregut per Infinit és una successió constant d'impactes, perquè les obres són testimonis de la vida sovint turmentada de Munch i de les lluites que va tenir amb ell mateix. A més a més, les deixava a la intempèrie perquè el pas del temps hi deixés la seva empremta. Hi ha quadres que evoquen la mort prematura de la seva germana Sophie i la malaltia mental d'una altra germana, la Laura, i d'altres reflecteixen la relació convulsa que va tenir amb Tulla Larsen: després que Munch rebés un tret en un dit durant una baralla amb ella, trenquessin i ella es casés amb un altre home, ell va tallar per la meitat un retrat conjunt. També s'hi pot veure Cavall galopant (1910-1912), la primera pintura després de desintoxicar-se de l'alcohol i amb la qual es va adonar que no li calia anar begut per fer un art de volada. És especialment emocionant veure els retrats de les persones que van acompanyar Munch al llarg de la seva vida i dels seus referents intel·lectuals, entre els quals hi ha l'escriptor Jappe Nielssen, l'escriptora Dagny Juel (que va fer de model per a alguns quadres), el filòsof Friedrich Nietzsche, els dramaturgs August Strindberg i Henrik Ibsen i el filòsof anarquista Hans Jaeger, a qui va dedicar una de les últimes obres que va fer, una litografia.

"Munch va tocar temes universals d'una manera màgica –diu Trine Otte Bak Nielsen–. Es va mantenir sempre en la figuració, però hi ha molta abstracció en la seva obra, hi ha molts canvis i experimentació". Un altre dels aspectes destacats de l'obra de Munch és que va tornar una vegada i una altra als mateixos temes i motius al llarg dels anys. El crit és un dels casos: se'n poden veure, alternant-se cada hora (perquè estan fetes damunt paper i cartró i són molt fràgils), una versió pintada amb pastels del 1893, una litografia del 1895 i una versió feta al tremp probablement el 1910. "Això passa amb els principals motius de la seva obra, també amb altres com la Madonna i la Vampira, i Munch insistia que no hi havia un original i unes còpies, sinó que tots eren originals". En un altre cas es pot veure com va explorar un motiu amb diferents llenguatges: de Noia plorant n'hi ha una escultura de bronze, una fotografia, una litografia i tres pintures. "Aquest no és un museu normal; totes aquestes obres Munch les va col·leccionar i les va tenir amb ell a casa; d'alguna manera és una col·lecció molt íntima i privada", conclou. Les altres exposicions de Munch estan dedicades a aspectes com els treballs monumentals, el projecte en què dialoguen imatges i textos L'arbre del coneixement i els gravats. "Notes d'un boig. La meva ànima és com dues aus estirant-me en direccions oposades", va escriure Munch en un dels textos de L'arbre del coneixement.

La soledat de Tracey Emin

El museu obre amb una altra exposició que no és de Munch i que reflecteix com en els últims anys ha posat el seu llegat en diàleg amb altres artistes moderns i contemporanis, com Auguste Rodin, Vincent Van Gogh i Robert Mapplethorpe. Ara és la britànica Tracey Emin, que es va imposar en el concurs d'una gran escultura pública per al museu i que l'estiu del 2022 instal·larà una monumental Mare de 9 metres en un extrem de l'illa del Museu, per pal·liar poèticament que la mare de Munch va morir quan ell tenia cinc anys i per ser "la companya del fantasma de Munch". Entres les peces exposades hi ha el mític llit de l'artista, titulat El meu llit. És una de les obres més sonades dels anys 90 i és fruit d'una etapa en què Emin va tenir una forta depressió i es passava el dia al llit bevent. El llit té taques dels seus fluids i està ple d'objectes com roba interior, condons, capses de medicaments i burilles. També hi ha el vídeo colpidor de 1998 Homenatge a Edvard Munch i tots els meus fills morts, on se la pot veure nua i caragolada cridant en un moll del fiord d'Oslo. Per dialogar amb la solitud de la qual parlava Munch, en una altra sala Emin exposa 27 selfies ampliades que es va fer durant nits d'insomni, i en què revela amb encara més cruesa la seva vulnerabilitat. "Tinc el cony mullat de por", es pot llegir en una altra de les peces, un dels seus característics neons.