Cases per després de la bombolla immobiliària

BarcelonaA Barcelona es van produir l’any passat 2.436 desnonaments, un 1,17% més que el 2013, a un ritme de 9,75 desnonaments diaris. Hi ha 88.259 pisos buits i 3.000 persones no tenen llar. Dels 684.078 habitatges de la ciutat, un 63,8% són de compra. El preu de compra ha pujat una mitjana d’un 24,6% entre el 2003 i el 2014 i el del lloguer un 30,7%. El metre quadrat es ven a una mitjana de 3.181 euros. Aquestes són algunes de les dades que rep el visitant de l’exposició Pis pilot. Medellín-Barcelona, la mostra del CCCB que presenta alternatives al problema de l’habitatge. L’arquitectura i l’urbanisme han sigut una eina de regeneració urbana i de democratització en totes dues ciutats, Medellín i Barcelona, però les polítiques de l’espai públic en alguns casos no han arribat a l’arrel del problema i a vegades han anat acompanyades de gentrificació i terciarització. “En la majoria dels casos els problemes de fons que s’atacaven a través de l’espai públic provenien en realitat de l’habitatge i de l’espai domèstic”, afirma David Bravo, arquitecte i comissari de l’exposició juntament amb els també arquitectes Guillem Augé, Josep Bohigas, Àlex Giménez, Nydia Gutiérrez i Anna Vergés.

“Tant Barcelona com Medellín són ciutats d’acollida. Arran de l’emprenedoria industrial han rebut molta gent en molt poc temps i això les ha fet créixer molt al llarg del segle XX -afegeix el comissari-. Però molts cops no oferien vies formals per accedir a l’habitatge: ni el mercat ni l’estat garantien la capacitat d’acollida de tota aquesta gent que arribava per treballar. A Barcelona, això va fer que apareguessin llocs com el Somorrostro i el Turó de la Rovira, barris informals de barraques, i que l’arribada de tota aquesta gent no fos tan ordenada com seria desitjable”. Així i tot, a la capital catalana, l’impacte d’alternatives a la compra d’habitatge encara és molt mínim: mentre que a Copenhaguen un 31% de la població es beneficia de les oportunitats que ofereixen les cooperatives en cessió d’ús, a la capital catalana el percentatge se situa en un 0,001%. “L’única solució possible passa per abordar, amb estratègies diferents, la qüestió de l’habitatge i no deixar-la en exclusiva en mans del mercat -subratlla Bravo-. Ningú nega que el mercat és una via d’accés a l’habitatge totalment legítima, però s’han d’obrir alternatives perquè no tothom hi accedeix”.

Reciclar, cohabitar, cooperar

La mostra, que es presentarà de manera simultània al Museu d’Antioquia de Medellín a partir del dia 24, inclou 44 iniciatives, 11 de les quals es desenvolupen a Medellín, que ofereixen solucions als problemes d’habitatge a través de tres nocions: el reciclatge, la cohabitació i la cooperació. Així, es poden veure casetes dedicades a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, a l’ocupació, el lloguer social de pisos buits, el Pis Zero -un projecte d’investigació sobre habitatges temporals per a persones sense llar- i les receptes urbanes de l’arquitecte Santiago Cirugeda, que es capbussa en les escletxes de la legalitat per respondre a les necessitats socials en matèria d’habitatge. També hi estan representats Casa Vida, un centre obert d’acolliment per a nens i adolescents afectats per l’explotació sexual; l’espai Txema, al Raval, un lloc per al barri construït de manera participativa amb veïns interessats en la bioconstrucció i en els materials compostables; PASaPAS, el projecte que promou l’autoregeneració de les Planes; #emflipatorrebaró, que identifica els valors socials i espacials del barri per afavorir-ne la regeneració, i Racons Públics, dedicat a recuperar i dinamitzar per a l’ús públic llocs degradats, desatesos i oblidats.

A més dels 44 projectes, la mostra inclou quatre obres d’art que també aborden aquesta temàtica, dels colombians Adrián Gaitán i Angélica Teuta, de l’arquitecte madrileny Andrés Jaque i de l’artista gironina Alicia Kopf. “La ciutat del futur ja està construïda. Hem de deixar de seguir estenent la ciutat pel territori, generant un tipus d’urbanització, la dels anys de la bombolla immobiliària, que és molt problemàtica. No només per als més desafavorits i els que no accedeixen a l’habitatge i es veuen relegats a una perifèria llunyana, sinó per a tothom, des del punt de vista ecològic, energètic, del cost de les infraestructures, de la productivitat i, també, de l’educació dels nostres fills”, diu Bravo.

Recuperar l’art de fer ciutat

“El repte és reciclar la ciutat que ja tenim, apostar per totes les experiències que ens permeten treure benefici del fet d’estar junts i arrabassar al mercat l’exclusiva de tractar amb l’habitatge. Hem de fugir de la idea de competència i de l’habitatge com una qüestió individual. El que fem amb el carrer, que és una qüestió col·lectiva, hem de fer-ho també amb l’habitatge”, explica el comissari. L’Eixample barceloní apareix encara avui com un model útil: en uns edificis hi convivien persones amb diferents rendes -els propietaris vivien al principal i llogaven la resta de pisos de la finca- i diferents usos. A més dels pisos, als baixos dels edificis sol haver-hi locals comercials: “L’Eixample representa la ciutat entre mitgeres, amb edificis d’èpoques diferents que es toquen i tenen menys pèrdues energètiques i omplen d’intensitat les voreres. En canvi, les ciutats que tenim avui són ciutats segregades. El París que tots anem a visitar és un París noucentista, o vuitcentista, però el París real és el París de la banlieue, que és un gueto que no deixa de ser un polvorí que frustra generacions de joves i que genera un problema que afecta a tothom”.

“La paradoxa també és que molts reptes de futur troben un referent en el passat: no es tracta de reproduir mimèticament la ciutat del segle XIX, però es pot dir que hem desaprès a fer ciutats. Hem perdut l’art de fer ciutats -critica Bravo-. Les ciutats que hem fet des de la Segona Guerra Mundial són molt poc sostenibles. No estaria malament tenir una mica de memòria, revisar i recuperar del passat el que ens pot ser útil per al futur”.