El càstig de Franco: 78.331 processats i 3.358 executats a Catalunya

L’Arxiu Nacional de Catalunya publica un estudi sobre els judicis sumaríssims del Tribunal Militar

Són milers de pàgines que durant 76 anys han estat (i continuen) als soterranis de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. Carpetes i més carpetes esgrogueïdes, firmades per jutges militars, que van enviar a la presó i a la mort els que es va considerar que eren contraris a Franco. Després d’una anàlisi exhaustiva de tots aquests documents i deu anys de feina, l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) publica les dades de 41 anys de repressió: entre el 1939 i el 1980 es van obrir 81.966 processos que van afectar més de 78.000 persones -algunes tenien més d’un procés obert-, de les quals 3.358 van ser executades. 70.470 eren homes i 7.718 dones.

El document, que es pot consultar a la web de l’ANC, inclou diversos resums estadístics (per edat, sexe, lloc de naixement i lloc de residència) sobre els processats. Els pitjors anys de la repressió van ser els primers de la dictadura: el 90% dels sumaríssims es van fer entre el 1939 i el 1945.

Afusellaments de dones

Durant la Guerra Civil hi va haver molts morts al camp de batalla i a la rereguarda. Però, quan es va acabar l’enfrontament armat, la repressió va ser ferotge. Franco no era precisament un home magnànim. La llei marcial va durar fins al març del 1948. Al decret s’hi proclamava la determinació dels feixistes de castigar tothom que “ cegado por su sectarismo incomprensible cometiera acciones u omisiones que acusaran perjuicio a los fines que persigue este movimiento rendentor de nuestra Patria”. Molts homes i dones van ser executats simplement per no donar suport explícit al cop. Els feixistes van afusellar dones embarassades. Algunes presoneres patien pels seus fills de 4 i 5 anys, que s’havien quedat sols al carrer. A milers de dones els van robar els fills.

Segons l’estudi de l’Arxiu, al principi, entre el 1936 i el 1938, la dictadura va fer una primera onada repressiva sobre qui havia participat d’una manera activa en el bàndol republicà (milicians, alcaldes, regidors, soldats o treballadors d’empreses col·lectivitzades). “Posteriorment, entre el 1939 i el 1945, va ampliar la repressió sobre els que havien donat suport a la Segona República espanyola, els que simplement eren denunciats com a antifranquistes o els funcionaris que havien treballat per a l’administració republicana”, destaca l’estudi.

Els rebels, els que es van aixecar contra el govern legítim de la República -escollit a les urnes-, van ser els franquistes. Però, per a Franco, els rebels eren els que havien donat suport al govern escollit democràticament. Aquesta va ser precisament una de les principals acusacions contra les persones represaliades: més del 75% dels procediments (61.914) ho van ser de rebel·lió, adhesió, auxili o incitació a la rebel·lió militar.

Funcionaris represaliats

Els funcionaris també van ser molt castigats. Se’ls acusava de ser sospitosos de desafecció al règim (6.290 procediments). Per exemple, l’abril del 1939 un funcionari de l’Ajuntament de Barcelona va ser processat i executat. La sentència reconeix que el va perseguir el POUM i que tenia una conducta moral irreprotxable, però el van matar per catalanista. Les penes no eren curtes i sovint anaven acompanyades de multes econòmiques. Segons l’estudi, 11.449 procediments van acabar en una condemna de 12 anys i un dia; 3.831 processats, 20 anys; 3.563, 15 anys, i 665, 30 anys.

Una de les qüestions que destaca l’estudi és l’efecte que van tenir aquestes condemnes en moltes famílies. La majoria dels represaliats tenen entre 31 i 40 anys: “Tenint en compte que era normalment l’home qui aportava el salari (o la major part), podem dir que el fenomen de la repressió va afectar el conjunt familiar”.

Menors executats

El règim franquista no feia escarafalls amb l’edat: entre els processats hi ha una nena de nou anys, òrfena, a la qual es va obligar a presentar declaració jurada; sis nois i set noies d’entre 10 i 14 anys, i 1.433 nois i 288 noies d’entre 15 i 19 anys. Entre els executats hi havia 14 nois i una noia menors d’edat.

Totes aquestes execucions es van fer a l’empara d’una nova legalitat, fomentada en uns consells de guerra sumaríssims -acostumaven a durar menys d’una hora- oficiats sense les més mínimes garanties jurídiques. A Barcelona es va afusellar sobretot al Camp de la Bota, i a la resta de Catalunya, a les tàpies dels cementiris. Les execucions es van començar a efectuar amb l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya. El terror calent va començar l’abril del 1938 i va afectar sobretot la línia de front que es va establir durant seguint els rius Segre i Noguera Pallaresa. Els dirigents franquistes l’animaven: “ Estamos decididos a aplicar la ley con firma inexorable: Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Río, id preparando sepulturas. Yo autorizo a matar como a un perro a cualquiera que se atreva a ejercer coacción ante vosotros... quedaréis exentos de todas responsabilidades ”, deia el juliol del 1938 el general Queipo de Llano.

Més del 96% van ser executats després de la victòria franquista, entre el 1939 i el 1945. Però la repressió va continuar fins a la Transició, perquè entre el 1976 i el 1980 es van incoar 237 procediments a Catalunya. Entre el 1947 i el 1949 es va perseguir sobretot la guerrilla i els enllaços que la sostenien, com també qualsevol brot d’oposició. Malgrat tot, a Catalunya van persistir nuclis resistents personificats en anarquistes com Massana, Facerias, Quico Sabaté -mort el 1960- i Ramon Vila, Caracremada, que va caure el 1963. Franco moriria matant: els últims executats van ser Salvador Puig Antich i Georg M. Welzel el 1974, i Juan Paredes Manot, Txiqui, el 1975.

Més continguts de