Literatura
Cultura 20/01/2022

Narcís Comadira: "Si els catalans no volen parlar català, decidim que el matem i l’enterrem"

5 min
Narcís Comadira ha escrit més d'una vintena de llibres de poesia, una desena de prosa i deu obres de teatre; a més de tradiccions i crítiques

Sant Feliu de GuíxolsMés de vint libres de poesia, deu més de prosa, una desena d’obres de teatre, traduccions, crítiques i un extens catàleg de pintures que ha exposat en indrets com Londres, Girona o, fins i tot, el monestir de Montserrat. Premi Nacional de Cultura 2021 i articulista de l'ARA, Narcís Comadira (Girona, 1942) ens rep al seu taller, situat en una antiga fàbrica de suro al centre de Sant Feliu de Guíxols, amb la seva última creació a les mans: Els moviments humans, quaranta poemes units sota el títol d’un dels versos de Dante a la Comèdia.  

A Els moviments humans la mort hi està molt present, especialment al primer i últim poema, on diu: “Viure és difícil (…) Morir també és difícil”. Hi pensa, en la mort?

Sí, perquè trobo que està molt mal dissenyada. Hauríem de saber que ens morirem el dia tal de tal, que ens asseurem en una cadira i ens evaporarem. Sense patir, tu, sense fer patir els altres i sobretot sense deixar cap porqueria que es podreixi. Però ens ha tocat un altre disseny. Quan ets jove no hi penses, però quan fas 80 anys, com jo [aquest dissabte], la mort es comença a presentar no com un fet, sinó com un procés: el procés de morir-te. I per això en aquest llibre hi ha aquesta presència de la mort, i en l’últim, a l’epíleg, la relaciono amb el naixement. Perquè el naixement és l’inici d’un camí que acaba en la mort.

Aquest últim poema, Fantasmes en la nit, és el que va escriure per a Xavier Albertí per a l'obra Decameró, que es va estrenar al TNC. 

Sí, en Xavier ens va encarregar a una sèrie d’autors un monòleg. Però quan vaig començar, vaig veure que agafava una estructura de poema, i per això és al llibre, perquè més que un fragment de teatre, era un poema dramàtic.

Al llarg dels versos també viatja als seus records de la infància i l’adolescència i, fins i tot, en alguns com A la Catedral els situa en un dia concret: el 15 d’agost del 1967. Què va passar aquell dia?

L’agost del 67 jo tenia 25 anys i recordo –i això és el que ha provocat el poema– que vaig pujar a la Catedral de Girona perquè el meu pare estava molt malalt. I la meva mare em va dir: "Nen, ves a la Catedral i parla amb el doctor Margall –que era el confessor del meu pare– per si pot passar un moment, a veure si el teu pare es vol confessar". I vaig pujar a la Catedral, justament el 15 d’agost, que era la festa major –és el dia de l’Assumpció i es fa una festa barroca, la Mare de Déu morta–, i al cap d'uns dies es va morir el meu pare. I per això al poema hi ha la presència de la mort a través de la tomba d’Ermessenda, que és a la Catedral i és una meravella. 

A les notes finals, explica que el poema Dies tristos d’octubre està inspirat en el referèndum de l’1-O i en el “clima d’engany, decepció i dolor que es va crear a Catalunya”.

Jo esperava la independència, com molta gent, i la decepció i l’engany van ser aquests: ens van fer creure que tot estava preparat, que hi havia estructures d’estat… i el més calent era a l’aigüera. No havien fet res! Ja ho va dir la Clara Ponsatí que anàvem de farol, i és veritat, ens van ben enredar. Crec que els nostres polítics es van equivocar quan van declarar la independència perquè, si no n’estaven segurs, calla i ja està. Però resulta que fan el gran paripé, declaren la independència, i no són capaços ni d’arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat!

Narcís Comadira al seu taller de Sant Feliu de Guíxols, situat en una antiga fàbrica de suro

La llengua sempre ha estat una de les seves obsessions. Com veu el català?

Un poeta viu de i per la llengua, i el que fa és treballar-la i manipular-la. Una llengua morta vol dir que no evoluciona, i les llengües han d’evolucionar. El problema del català, i això m’entristeix, és que no evoluciona, sinó que es corromp, que és una altra cosa. El català està molt malament, perquè la gent parla un català espantós i no solament al carrer, també als mitjans i arreu. A més, ara hi ha aquesta mena de ganes de ser bons nens a Madrid –amb les taules de diàleg que ni taules, ni diàleg– i de seguida que poden es posen a parlar castellà. Jo no, jo ja no hi parlo mai, en castellà, però per principis.

I com es podria fomentar l’ús del català?

És molt complicat, però les coses que es fan per força i s’imposen, no funcionen i acaba sent contraproduent. Ara bé, si els catalans no el volen parlar, decidim que el matem i l’enterrem, i parlem tots castellà. Ja està, girem full i aprenem xinès. 

A més d'Els moviments humans, ara s’ha reeditat una obra que vau traduir, Cants, de Giacomo Leopardi.

És el regal que m’ha fet l’editorial pels meus 80 anys. Em va fer molta il·lusió, perquè vaig invertir molts anys en traduir Leopardi, el vaig acabar estimant molt, fins i tot vaig anar al poble on va néixer i a la seva tomba, a Nàpols. És un autor que em sento molt pròxim i és un dels llibres que m’ha donat més satisfacció. L’última edició, la segona, era de butxaca. I la primera era molt maca però es va exhaurir.

Amb 80 anys i una extensíssima carrera, ¿té alguna espina clavada o algun compte pendent?

No, he fet tot el que he volgut i espero que, si tinc temps, encara pugui fer alguna cosa que em vingui de gust, com una exposició amb els últims quadres que he fet. Però potser l’única cosa que m’ha quedat pendent és una obra de teatre, Els fills, que no s’ha estrenat mai i em faria gràcia veure-la algun dia. Però entenc que és difícil perquè és una obra estranya que no tindria cap èxit! [esclata a riure]

El seu aniversari és aquest dissabte i, per celebrar-ho, en Guillem Terribas i en Josep Maria Fonalleras han organitzat la presentació del llibre al cinema Truffaut de Girona (11.30 h). M’han dit que hi haurà sorpreses…

Si, però jo no ho sé, no me n'han volgut dir res! Només sé que ells dos faran de mestres de cerimònies, que sortirà gent a llegir algun poema, i que hi haurà amics, coneguts i saludats. Però espero que a ningú li passi pel cap llegir l’últim poema del llibre, perquè hi perdrà l’alè, que és molt llarg! [riu]

D’aquí 80 anys, com li agradaria que el recordessin?

La posteritat crec que és l’obra: per a mi Dante o Leopardi estan vius perquè jo i molts altres els llegim. I aquesta és la posteritat a què aspiro: que d’aquí 80 anys algú encara em llegeixi. 

stats