Fa temps que Cesc Gay (Barcelona, 1967) marca el pas d'un cert cinema català d'autor que no dóna l'esquena al públic. Sense fer soroll ni rebre premis, la seva filmografia guanya solidesa en cada nova entrega.
A la ciutat acaba amb dues dones plorant i Una pistola en cada mano comença amb un home plorant.
Sí, aquí el pes dramàtic és masculí. És la primera vegada que faig parlar els homes en el meu cinema, però es que em venia de gust fer un retrat sobre els homes en clau irònica, amb molt d'humor.
Veient la pel·lícula, sembla que la conclusió és que estem ben fotuts.
Jo no vull fer sociologia. He retratat un cert tipus d'home i n'hi ha de molts tipus. Però em fascina aquest orgull que ens impedeix reconèixer que hem perdut, l'obsessió per no perdre l'estatus que tenim.
Cites John Wayne com a referent
Vaig penjar-me un pòster d'ell per recordar sobre quin home escrivia. Si ho penses, la majoria dels actors som homes durs: Eduard Fernández, Ricardo Darín, Luis Tosar...
Potser són homes durs, però trencats en bocins.
Sí, però no ho accepten. I si ho fan, és amb humor. Els homes no ens enfonsem, sempre venem les nostres penes amb humor. Això em sedueix.
Els personatges estan en una franja d'edat entre els 40 anys i els 50. Vols fer un retrat generacional?
Sí, tots són una mica el mateix home. Als 40 sembla que la festa s'ha acabat i tothom fa un repàs d'on és, què volia i què té. Això als 30 no passa. I als 50 passaran altres coses. D'alguns films es diu que necessiten un repartiment de cares desconegudes. Aquí passava el contrari?
Em va semblar que tenia més gràcia veure aquesta colla de desgraciats interpretats per actors coneguts. No és el mateix ridiculitzar un actor desconegut que Eduardo Noriega, que és Blackthorn en persona. Els homes d' Una pistola en cada mano són uns desgraciats, però les dones són perfectes.
Són estupendes, generoses i guapes. I així havia de ser per enfonsar els homes del tot, perquè tot sigui encara més humiliant. Havien d'estar per sobre dels homes, com una mare amb un nen. Per mantenir l'humor calia evitar sempre el conflicte. Per tant, no es correspon amb la teva visió del gènere femení.
No, ni molt menys. De fet, si la pel·lícula funciona, potser ens animarem a fer Un tàmpax a cada mà . Al final no t'has pogut resistir a reunir els actors en una seqüència.
Sí. Podria haver sigut un film d'episodis perfectament, però no me n'he pogut estar. En un llibre de contes no seria necessari, però al cinema ve de gust oferir unes postres al final. Els actors semblen haver connectat amb el conflicte a la primera.
Són gent molt exposada que es guarda moltes coses a dins. El joc que plantejo els és molt pròxim. Ara, estan més avesats a l'expressió emocional que els meus personatges.
