Chucho Valdés, un bàrbar del ritme al Palau de la Música

Chucho Valdés

Palau de la Música. 23 de novembre del 2021

Continua l'idil·li de Chucho Valdés amb el Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, on ha deixat per al record nits màgiques en diferents formats i grans moments de comunió amb el públic. Va tornar a passar dimarts al Palau de la Música, quan cap al final del concert el pianista cubà va mobilitzar totes les forces rítmiques de la big band que l'acompanyava per atacar el clàssic Bacalao con pan, del grup Irakere. La tremenda descàrrega va ser recompensada amb una ovació, més que merescuda després d'una actuació que novament tenia un reclam conceptual, la presentació de la suite La creación, que demostra que Valdés viu per crear nova música. Molt pocs músics poden dir el mateix als 80 anys.

La nit va començar amb Chucho Valdés lliurant la medalla d'or del festival a la directora general del Conservatori de Liceu, Maria Serrat. Després d'aquest pròleg, el fill de Bebo Valdés va obrir mitja hora d'improvisacions magistrals: primer tot sol al piano, relligant notes amb el classicisme de l'escola cubana, i després regalant fantasies rítmiques amb el bateria Dafnis Prieto (protagonista de diversos solos al llarg de la nit), el contrabaixista José A. Gola i el percussionista Roberto Jr. Vizcaíno. Va ser una estona d'èxtasi jazzístic amb accent afrocubà. Aparentment havia de ser una mena d'escalfament abans d'abordar La creación, però en realitat va ser una exhibició magistral de la personalitat d'aquest bàrbar del ritme.

Tot seguit van sortir a l'escenari la resta dels catorze músics de la big band, i amb ells les partitures i, sobre el paper, un relat musical de 55 minuts que explica la creació del món segons els mites iorubes, amb el déu suprem Olodumare com a eix i la santeria com a litúrgia. En aquest sentit, el primer moviment era el més transparent, amb les veus (tres masculines i una femenina) invocant els orixás i els tambors batá connectant amb l'arrel africana, com ja havia passat el 2018 en el concert dedicat al disc Jazz batá (1972). En els altres moviments, i en absència d'un programa de mà que ajudés a interpretar la narració, era més difícil seguir el fil de la creació, que tanmateix es podia gaudir en termes estrictament musicals, com quan Valdés va posar el blues en el moll de l'os de la tradició afrocubana i tot plegat semblava la millor de les músiques possibles.