Ciberterrorisme d’estat a la Berlinale

Enviat especial a BerlínEls documentals polítics que es projecten a la Berlinale acostumen a provocar indignació i ràbia en el públic, però ahir Zero days va provocar en molta gent una esgarrifança de por. El documental d’Alex Gibney destapa -només un dia després del New York Times - l’existència d’un programa anomenat Nitro Zeus, un virus informàtic creat pels serveis secrets nord-americans per atacar l’Iran i anul·lar en pocs segons totes les seves comunicacions, sistemes elèctrics i defenses militars. Una arma capaç de fer caure un país sense disparar un tret desenvolupada durant la presidència d’Obama per ser utilitzada en cas que l’Iran comencés a produir armes nuclears.

Segons la pel·lícula, Nitro Zeus és l’evolució natural de Stuxnet, un virus informàtic increïblement sofisticat que els Estats Units i Israel van crear conjuntament fa una dècada per atacar en secret el programa nuclear de l’Iran. Un sabotatge en tota regla que, per culpa d’una modificació israeliana del virus, va acabar infectant ordinadors de tot el món i va estar a punt de provocar una catàstrofe global. S’inaugurava així un nou camp de batalla que, igual que l’energia atòmica en els seus primers anys, encara està per regular. I ara, després del primer ciberatac dels Estats Units, totes les potències treballen en secret en les seves pròpies ciberarmes.

A Zero days, Gibney conversa amb càrrecs oficials de tot el món que, sistemàticament, es neguen a parlar sobre ciberterrorisme. Però com revela el documental -confirmat per un dels arxius filtrats per Snowden-, els Estats Units estan invertint bilions de dòlars en la guerra informàtica... I no només com a mesura de defensa. El més preocupant és, precisament, la falta d’informació sobre les possibles conseqüències d’un ciberatac. “Encara no sabem com són de formidables les armes informàtiques dels Estats Units, Rússia o la Xina -comentava Gibney ahir a Berlín-. No sabem quin mal podrien provocar, perquè ningú en vol parlar. Però segurament els Estats Units són el país més vulnerable de tots”.

Ara que Spotlight i La gran apuesta es disputen l’Oscar, convé recordar que Gibney va ser un dels primers a assenyalar -a Enron: els paios que van estafar Amèrica i Mea maxima culpa - els culpables de la crisis financera i la conxorxa de l’església per encobrir els abusos a menors. A Zero days torna a avançar-se a tothom a l’hora d’abordar una realitat profundament pertorbadora amb un estil potser una mica efectista però també necessari per copsar la magnitud de l’amenaça.

Moore a ‘Oh, Europa!’

Quan tenia 19 anys, Michael Moore va seguir una antiga tradició dels joves nord-americans: es va comprar un bitllet d’avió barat per viatjar a Europa, visitar un grapat de països a corre-cuita i tornar a casa carregat de conclusions superficials i generalitzacions sobre la societat europea. Més de 40 anys després, Moore repeteix l’operació amb un equip de filmació en el documental Where to invade next. En contra del que suggereix el títol, no es tracta d’una de les seves diatribes sobre la política exterior nord-americana, sinó una comèdia en què Moore es passeja per Europa amb la voluntat d’“annexionar” les bones idees del Vell Món i així millorar la societat del seu país. Si recordeu el fragment de Bowling for Columbine en què Moore viatja al Canadà, parla amb dues persones i conclou que és un país magnífic on ningú tanca la porta amb clau us en podeu fer una idea.

L’esperit que impulsa Where to invade next no és la indignació de Fahrenheit 9/11, sinó l’optimisme i l’esperança. I el to és més aviat de farsa, una mena d’ Oh, Europa en clau política que va provocar força rialles entre el públic. Com sempre, els arguments de Moore són esbiaixats i no tenen en compte els fets que desarmen les seves hipòtesis. S’admira del sistema educatiu finès però no diu res de l’alcoholisme del país, enveja les set setmanes de vacances dels italians però no parla de la corrupció ni de l’atur. Hauria sigut divertit veure el director defensar les seves idees davant la premsa europea, però a última hora Moore va cancel·lar la seva visita a Berlín per culpa d’una pneumònia.

Liberals en una comuna

A The commune, Thomas Vinterberg viatja a la Dinamarca dels 60 per mostrar com una família transforma la mansió que han heretat en una comuna on conviuran amb amics i desconeguts. És interessant que els protagonistes no siguin hippies de San Francisco ni joves radicals, sinó un matrimoni madur, una parella amb professions liberals que volen respirar els aires de canvi de l’època. Però en lloc d’abordar les contradiccions que es generen, la història es desplaça cap al conflicte conjugal i la dificultat de portar a la pràctica les teories de l’amor lliure.

Sobta que Vinterberg, que de petit va viure en una comuna amb els seus pares, explori tan superficialment el nou estil de vida dels protagonistes i no encari mai la fricció entre la comuna i la societat de l’època. The commune està plena de decisions arbitràries i de personatges absurds, i és fallida com a drama conjugal i com a retrat generacional. “Admiro aquella generació perquè van intentar coses i van ser molt valents -deia Vinterberg-. Sobretot, volien escapar-se de la mediocritat”. Ell, però, no ho aconsegueix.