Les cinc milicianes que van morir defensant Mallorca

‘Diari d’una miliciana’ reviu al teatre Porta4 la història de les afusellades a Manacor

“Hem agafat els fusells i tenim preparades les municions en cas d’atac, però és una mica absurd pensar a defensar-nos perquè som només vint persones. Jo he agafat la nostra bandera, perquè no vull que quedi abandonada i ha d’anar amb nosaltres fins al darrer moment”. És el 4 de setembre del 1936 i aquestes són les últimes paraules que va escriure una idealista miliciana -encara no s’ha pogut esbrinar el seu nom- que va participar en l’expedició republicana de Mallorca. Aquell dia el vaixell amb la majoria dels seus companys va abandonar l’illa. Ella i altres milicians i milicianes no van arribar a temps de salpar i es van quedar sols a la platja de sa Coma, en un campament abandonat a corre-cuita.

El seu diari acaba de manera abrupta. La matinada del 5 de setembre ella i les seves quatre companyes van ser afusellades al cementiri municipal de Son Coletes, a Manacor. Les seves restes continuen allà, en una fossa comuna. Diari d’una miliciana, que es pot veure fins al 31 d’octubre al teatre Porta4 del barri barceloní de Gràcia, desenterra la seva història.

El nom dels botxins

Quan l’autor de l’obra, Jaume Miró, va trobar el diari d’aquesta miliciana, de qui ni tan sols se sap l’origen, va decidir que aquella història s’havia d’explicar. “Com a dramaturg volia dramatitzar el diari amb les seves pròpies paraules i intentar trobar la identitat de l’autora anònima. I quan vaig saber que les van agafar, violar i afusellar a Manacor, vaig voler identificar també el nom dels seus botxins”, diu Miró.

Al diari, aquesta jove de 20 anys, convençuda que anava a combatre la desigualtat, explica la falta de recursos, les desavinences, les amistats... No en sabem el nom, però gràcies al seu diari sí que s’ha pogut esbrinar el de les seves companyes. Hi havia dues germanes mexicanes, la Daria i la Mercè Buxadé, filles d’un matrimoni català de Santa Coloma de Farners que havia emigrat a Mèxic. “La família de la Daria i la Mercè va venir a l’estrena de l’obra a Barcelona. M’han ajudat amb la documentació; per exemple, em van facilitar les postals que escrivien des de Mallorca. Deien sempre que menjaven bé i dormien bé: era mentida, però volien tranquil·litzar la família”, recorda Miró.

No va ser fins al 2003 que la família d’aquestes dues noies, que van decidir enrolar-se com a voluntàries a la Creu Roja, va saber on són enterrades. La mare de la Daria i la Mercè va morir el desembre del 1937. Quan va saber que no podria tornar a veure les seves filles va emmalaltir i la seva salut es va anar deteriorant. Una altra de les milicianes tenia 53 anys i es deia Maria Garcia. “És un nom molt comú. Tampoc hem pogut saber d’on era o qui era la seva família”, explica Miró. De l’última només se’n sap el nom de pila: Teresa.

Masclisme i desigualtat

L’expedició republicana a Mallorca, comandada per Alberto Bayo, va sortir del port de Barcelona el 16 d’agost del 1936. Hi havia milícies de diferents partits, tropes de Menorca, guàrdies civils, guàrdies d’assalt i carabiners. L’autora del diari critica el masclisme i les desavinences internes: “¿Com no hi pot haver una comprensió, un moment de lucidesa que faci veure, que faci entendre, la insensatesa d’estar amb ressentiments partidistes quan a la terra, que està en poder dels feixistes, s’ajunta la sang de tots ells?” Reivindica constantment més igualtat: “És llastimós veure que mai hi podrà haver igualtat ni fraternitat. Mentre els nostres malalts dormen en matalassos tapats de qualsevol forma al terra, hi ha la col·lecció de dropos i vagos dels comitès i hospitals, que dormen en bons llits i mengen amb bon servei i tenen àpats abundosos”.

Hi ha moments també animats i d’amistat. El dia 28 d’agost aquesta miliciana parla de les seves quatre companyes, i escriu: “El nostre major desig, i així ens ho hem promès, és estar sempre juntes”. Explica també com en un dels hospitals ella i la Daria toquen el piano per animar els malalts. O com, amb l’ajuda d’una guitarra, canten tangos i flamenc.

El diari, botí del Conde Rossi

Es creu que el diari se’l va emportar cap a Itàlia el Conde Rossi, un feixista italià, sinistre i extravagant, enviat per Mussolini a Mallorca l’agost del 1936 per agitar la Falange i enfrontar-se als rojos del desembarcament republicà del capità Bayo. Aquest fals aristòcrata pugnava “fusell en mà contra qui blasfemava Déu i era traïdor de la Pàtria”. Defensava que tots els rojo s havien de ser afusellats. “No he pogut trobar el diari original, que es va emportar el Conde Rossi a Itàlia”, diu Miró. “La primera vegada que es va publicar el diari va ser el 1938, al setmanari feixista de Manacor Arriba! A l’article tractaven les cinc noies de prostitutes -eren infermeres voluntàries- i el van publicar per demostrar el caos que hi havia a l’expedició republicana”, afegeix Miró. Un any després el diari sortia publicat en italià, en una versió de Lamberti Sorrentino, acreditat a Espanya com a corresponsal del diari Il Mattino d’Italia, però que en realitat era un agent secret del comte Ciano, el ministre d’Afers Estrangers d’Itàlia. “Vaig veure el diari per primera vegada al llibre El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936 de Josep Massot”, explica Miró.

L’obra, dirigida per Antoni Galmés i interpretada per la companyia La Bella Ensemble, va guanyar el Premi Teatre Principal de Palma el 2011 i es va representar en diferents teatres de Mallorca el 2013. Ara arriba a Barcelona, i Miró espera que es pugui veure també en altres llocs de Catalunya.