“Pots matar el pare, però no la mare, perquè mataries una part de tu mateixa”

Sitges“Tinc la sensació que ha passat molt de temps i que ens hem fet tots molt grans”, diu amb un somriure nostàlgic Julia Ducournau (Paris, 1983) tot rememorant la primera visita que va fer al Festival de Cinema de Sitges per presentar la seva opera prima, Cru, una de les sensacions de l’edició de 2016. “Tinc grans records del festival, m’ho vaig passar genial", afegeix. Nou anys i una Palma d’Or després (per Titane), Ducournau encara és aquella jove alta i magnètica que, per tarannà i gustos cinematogràfics, es podria confondre amb el públic del festival, però ara inaugura Sitges amb Alpha. Ha deixat els texans i les samarretes a l'armari i allà on va l’envolta un estol de fans i càmeres, com pertoca a una de les directores estrella del nou cinema europeu.

El seu tercer llargmetratge, un triangle familiar d’amor, culpa i desesperació entre una adolescent de tretze anys, la seva mare i l’oncle drogoaddicte, explica una història més arrelada a la realitat que les anteriors, però comparteix l’interès per les transformacions de la identitat femenina i les mutacions dels cossos. “Totes les meves pel·lícules parlen d’un protagonista que s’emancipa de la societat o la seva família i que, d’alguna manera, mira de prendre el control de la seva pròpia humanitat”, diu la directora.

Tot i que l’èxit de Titane va dirigir totes les mirades cap a la seva següent pel·lícula, Ducournau assegura que Alpha no és una reacció a les expectatives generades per la Palma d’Or. De fet, feia temps que tenia al cap la història del film, però com un projecte per dirigir quan fos més gran. “El vincle entre mare i filla vertebra la pel·lícula, i és una relació complicada d’abordar –diu–. La figura del pare tampoc és fàcil, perquè tracta de la necessitat de validació externa que sentim i que de vegades es transfereix a la societat. No és fàcil desprendre-te’n, però es pot fer: pots matar el pare, però no la mare, perquè mataries una part de tu mateixa. La mare representa el vincle simbiòtic d’on venim, i és un vincle que no desapareix mai, sempre roman dins teu. I com t’emancipes d’això?”.

L’Alpha, la noia protagonista, viu amb l’angoixa extrema d’haver-se contagiat d’un virus mortal al fer-se un tatuatge en una festa. El virus converteix a poc a poc el cos de les víctimes en marbre i els infectats (o possibles infectats) són repudiats per la societat d’una manera que fa inevitable pensar en l’epidèmia de la sida dels anys vuitanta i noranta, també pel període en què s’ambienta. Tanmateix, Ducournau diu que la pel·lícula no parla tant de la sida com de “la contaminació de la por”. “Si hagués volgut fer una pel·lícula sobre la sida hauria mostrat la malaltia tal com és i no m’hauria inventat uns altres símptomes i un altre nom –diu–. Però sí que té a veure amb els meus rècords d’aquella època sobre com el món sencer es va girar en contra d’una part de la població, fent que s’avergonyissin del seu estil de vida o, encara pitjor, que sentissin que es mereixien la malaltia. Era una manera particularment inhumana de tractar la gent, que va arribar al seu cim als anys 90”.

Connexió amb Carla Simón

Tot i que no vol entrar en detalls, Ducournau explica que la sida va colpejar la seva família i, per tant, coneix bé l'estigma que van carregar aquells que la van patir. En aquest sentit, el seu cas recorda una mica el de Carla Simón, amb qui va coincidir al darrer Festival de Canes, on Alpha va competir amb Romería per la Palma d’Or. “No és una coincidència que les dues pel·lícules toquin el mateix tema –diu Ducournau–. M'agrada la Carla Simón, m’encanta ella i el seu treball. I no som només nosaltres dues, últimament he vist moltes obres d’art que parlen de la sida. I penso que té a veure amb els temps tan foscos que vivim, que ens fan recordar aquella època. Parlo per mi, i potser també per la Carla, perquè som de la mateixa generació, però aquesta és la primera vegada a la meva vida que sento que el món està arribant a un punt final, en què el futur està extremadament compromès”.