Confinats amb Olivier Assayas a la Berlinale
El director francès s'entrega a l'autoficció amb 'Hors du temps', que reviu els primers mesos de la pandèmia
Enviat especial al Festival de BerlínQuan pocs mesos després de l'esclat de la pandèmia van començar a sorgir pel·lícules relacionades amb el covid, semblava que l'experiència del confinament i la pandèmia s'escamparia com un virus entre els cineastes i tenyiria el cinema dels primers anys de la dècada. Finalment, no va ser així i, tot i que les sensacions d'aïllament i paranoia han estat molt presents en el cinema recent i que la pandèmia s'utilitza sovint com a marc d'històries de gèneres tan diversos com el thriller, la comèdia i el terror, en realitat són poques les ficcions que aborden de manera directa l'experiència del confinament, aquells mesos tan estranys de la nostra vida en què el temps es va suspendre i la incertesa ho dominava tot.
Hors du temps (Fora del temps) és precisament com es titula la pel·lícula que Olivier Assayas ha presentat aquest dissabte a la Berlinale, en què dos germans, l'un cineasta i l'altre periodista musical, passen el confinament junts i amb les seves parelles a la casa familiar on van créixer de petits. Sense fills i en l'idíl·lic paisatge rural d'un poblet francès –confinament privilegiat de mena–, entre els germans afloren les tensions per les diferents maneres d'assumir les mesures de seguretat sanitària. I poca trama més trobem en aquesta plàcida comèdia de costums que reivindica de manera explícita el treball figuratiu de pintors com Monet i David Hockney (l'artista favorit del germà cineasta) i que reclama, per tant, el dret del cinema a retratar també la realitat més prosaica i la nostra relació amb la natura.
El personatge del director, per cert, s'anomena Paul, però parla de projectes que vol rodar amb Kristen Stewart, del seu rodatge recent a Cuba, de les influències de la seva pel·lícula Irma Vep... És a dir, que Assayas no dissimula gens (al contrari) la condició autobiogràfica del relat. És el pas natural després d'explorar el tema de l'autoficció a la comèdia Dobles vides i, sobretot, després dels jocs entre realitat i ficció de la sèrie Irma Vep, en què l'actor que interpretava el seu alter ego era l'esplèndid Vincent Macaigne, el mateix que a Hors du temps. Macaigne imprimeix al personatge una certa comicitat lligada a les seves manies, neurosis pandèmiques i elitisme cultural, però ni així aconsegueix evitar que acabi resultant un pèl carregós. Assayas és massa complaent en el seu (auto)retrat, i sigui per pudor o per desinterès no aprofundeix en els altres personatges, sobretot els femenins. Resulten força més reeixides les autoficcions de l'exparella d'Assayas, Mia Hansen-Love, que també compta, esclar, amb el seu avatar de ficció en aquest roman à clef més interessant quan observa la natura que quan observa els personatges.
L'incest que retorna
L'escriptora Christine Angot també es mou en el gènere autobiogràfic des del seu primer llibre, L'inceste (El incesto, en l'edició en castellà de Seix Barral), sobre els abusos sexuals que va infligir-li el seu pare des dels 13 anys. El tema, que reprenia a les posteriors Una setmana de vacances (Anagrama, 2014) i El viatge per l'est (Anagrama, 2022), reapareix en el seu debut com a directora, Une familie, estrenat a la Berlinale, en què surt a buscar la dona amb qui estava casada el seu pare durant l'època dels abusos per demanar-li explicacions pel silenci posterior. L'escena és incòmoda i brutal, sobretot pels equilibris morals i justificacions de la dona.
Angot s'encara també amb la seva pusil·lànime mare i el seu primer marit, testimoni silenciós quan els abusos a la seva dona es van reprendre. Però l'escena més violenta del documental és un fragment d'un magazín televisiu de principis de segle en què els presentadors tracten l'autora amb condescendència i menyspreu, ridiculitzant-la fins que ella acaba marxant en ple directe: un correctiu en tota regla per haver trencat el tabú dels abusos a la societat francesa.
