Aquesta família s'assembla a la meva

Si haguéssim de fer una porra sobre si a Pedro Almodóvar li agrada o no Espejos nº 3, la recomanació de les cases d'apostes cinèfiles seria que poséssim uns eurets en el sí. Potser és una pel·lícula sense inèrcies pop i sense moments melodramàtics o còmics que la descorden, com al cinema del manxec. Però l'alemany Christian Petzold es planteja un repte que corre en paral·lel als dels darrers films d'Almodóvar: intentar fer creïble en pantalla un argument inversemblant, ridícul fins i tot.

Amb una trama incongruent i poc o gens realista, Espejos nº 3 explica com una jove que sobreviu a un accident de cotxe al camp del nord d'Alemanya passa a ser adoptada, per dir alguna cosa, per una família que viu al costat de la carretera on gairebé perd la vida. Tot és molt inusual, fins i tot absurd. La jove (una sempre magnètica Paula Beer) no sembla gaire afectada per la mort del seu company sentimental en el mateix accident, i la família amaga un secret que fa que les relacions entre els seus membres siguin, com a poc, singulars.

Volgudament petita i misteriosa, Espejos nº 3 és una pel·lícula sobre un cos estrany introduït en una dinàmica familiar ja de per si estranya. Aquest film sobre els reflexos entre presències i absències també inclou un joc de miralls formals i argumentals amb certes obres d'Alfred Hitchcock, Joseph Losey, Pier Paolo Pasolini, Nanni Moretti i John Cassavetes. Molta cita ben introduïda, ben bé com li agrada a Pedro Almodóvar.