L’ànec Lucas i Porky com a model de supervivència i resiliència esbojarrada

Les maratons no estan fetes per als velocistes. O dit d’una altra manera: el format de llargmetratge no és la distància ideal per als esprínters de l’animació, acostumats a sintetitzar tota la seva inventiva i humor en un pot petit de 5 o 6 minuts en clau de curtmetratge televisiu. Potser per això els títols per al cinema de la llegendària franquícia animada de Warner Bros sovint barrejaven imatge real i animació, com Space Jam. Però El día que la tierra explotó. Una película de Looney Tunes no:és la primera pel·lícula per a sales d’aquests personatges mítics completament animada i, precisament per aquest motiu, la que pateix més de ritme.

A aquest acudit d’hora i mitja de ciència-ficció retro –no gaire diferent, per exemple, de Mars attacks!, de Tim Burton– li costa arrencar i agafar volada. No és ben bé fins a la meitat de les aventures contra els extraterrestres de Porky i l’ànec Lucas que els gags comencen a funcionar, potser més per acumulació que per ser bones sortides. És llavors, però, quan l’engranatge revela que el que han fet el director Peter Browngardt (creador de la sèrie Tito Yayo, és a dir, un expert en codis moderns d’animació més estripada) i el guionista Kevin Costello (que ja va escriure la pel·lícula de Tom & Jerry al 2021) és, més que una actualització del llegat Looney Tunes, un acte d’amor: la reivindicació sincera d’uns personatges que apropant-se al segle de vida es resisteixen a deixar de tenir gràcia.