La mòmia més jove del cinema és també la més sanguinària

Comencem per resoldre l’interrogant que segurament us ha sorgit en posar els ulls sobre aquesta crítica: qui dimonis és Lee Cronin? Es tracta d’un director amb dos llargmetratges previs, A hole in the ground i l’apreciable Possessió infernal: el despertar. Uns crèdits que difícilment justifiquen la incorporació de nom i cognoms al títol d’una obra, deferència que se sol reservar a demiürgs com Fellini. És possible, però, que aquest bateig no tingui tant a veure amb l’ego del realitzador irlandès com amb els malabarismes de màrqueting de Warner Bros. i Blumhouse per tal d’intentar retenir el ganxo d’una figura icònica del fantàstic com és la mòmia i, alhora, desmarcar-la de les recents encarnacions fílmiques, el fiasco protagonitzat per Tom Cruise i la franquícia aventurera i apta per a tots els públics encapçalada per Brendan Fraser.

Potser no calien tantes precaucions, ja que el film s’afanya a deixar clar que va per una altra banda: aquí no trobarem dessecats antiquíssims, i les benes cauen ràpidament, esquinçant de pas la pell d’una nena víctima d’un horripilant ritual egipci. Encarnar la monstruositat arcana en un cos tendre és una idea suggerent, però a la pràctica també demostra els límits de la imaginació de Cronin, que es conforma amb replicar els codis de les possessions malèfiques segons el motlle instaurat per L’exorcista i, sobretot, per les trapelleries sangonoses i el vessament de fluids de certa saga creada per Sam Raimi, territori familiar per al cineasta. A falta d’originalitat, La momia de Lee Cronin ho fia tot a la truculència, posada en escena amb vehemència espectacular, i també amb un dissimulat somriure murri. Prou per mantenir les constants vitals de l’artefacte, però no per obviar els desequilibris d’un metratge excessiu i de decisions dramatúrgiques tan poc acurades com la d’intentar fer passar Laia Costa per filla de mexicans.