Pocs somriures i moltes llàgrimes a l’Iraq de Saddam Hussein

L’any 1990, en un Iraq colpejat per les sancions de l’ONU, la Lamia, una nena de nou anys que viu entre aiguamolls, rep l’encàrrec de fer un pastís per a la celebració escolar de l’aniversari del líder suprem de la nació, Saddam Hussein. Davant l’escassetat d’aliments, la nena, acompanyada de l'àvia, viatja a la ciutat a la recerca d’ingredients. Aquesta premissa argumental permet a Hasan Hadi, director iraquià format a Nova York, convertir El pastís dels president en un drama social de manual; és a dir, una col·lecció d’episodis entre funestos i directament sòrdids que il·lustren una realitat marcada pel fanatisme militarista i per una profunda crisi moral.

Per construir el seu fresc unidimensional, Hadi –guanyador de la Càmera d’Or a la millor opera prima al passat Festival de Canes– recull un conjunt de valuoses herències fílmiques, que tenen com a fil conductor el retrat d’una innocència infantil esquinçada per les ombres del món adult. Així, El pastís del president remet a pel·lícules neorealistes com Lladre de bicicletes i Alemanya, any zero, i també al tractament de les criatures en el cinema d’Abbas Kiarostami i Jafar Panahi. Tanmateix, la poderosa ressonància humana d’aquest llinatge cinematogràfic –que vibra en el delicat rostre de la petita Baneen Ahmad Nayyef– es veu esclafada per la insistència de Hadi a subratllar la denúncia social mitjançant un incessant cúmul de calamitats.