La comèdia romàntica amb més encant de la temporada és sadomasoquista

Pillion és la paraula anglesa que designa el passatger del darrere en una moto, el que en diríem el paquet. Per metonímia, en l’argot de les subcultures motards gais, es refereix també a la figura passiva en les relacions basades en la dominació-submissió. Perquè aquest és el context en què es mou aquesta comèdia romàntica inesperada sobre un jove convencional, en Colin, que s’enamora del líder d’una colla de motoristes, en Ray. El primer llargmetratge de Harry Lighton es basa en la novel·la Box hill d’Adam Mars-Jones, per capgirar unes quantes expectatives.

El film arrenca com una de tantes comèdies socials britàniques, amb en Colin i la seva família de classe obrera cantant nadales en el pub local. Davant de la sorpresa general, un noi d’allò més ben plantat el convoca a una cita. El film juga a l’inici en el territori d’aquest nou cinema queer que genera la identificació amb el protagonista a través de la tendresa. No costa connectar amb la il·lusió i la inseguretat d’en Colin davant de l’expectativa de quedar amb un tros d’home amb la fila d’Alexander Skarsgård. Amb l’humor com a bàlsam, la pel·lícula ens endinsa sense embuts cap a un altre indret que en principi no semblaria destinat al gran públic, el de la cultura BDSM.

L’atractiu de Pillion és com enfoca amb franquesa una relació en què tots dos integrants han de sortir de les seves respectives zones de confort: en Colin ha de descobrir si li resulta plaent ser dominat i en Ray potser haurà de tastar el gust dels afectes. Lighton sap mantenir la tensió entre aquests dos pols sense caure en una excessiva complaença final. Per cert, qui ens havia de dir que un dels actors amb el futur més brillant del planter Harry Potter seria Harry Melling, esplèndid com a Colin? Sense menystenir la convicció amb què Skasrgard tria papers que, com el d’en Ray, desbaraten la idea de masculinitat tradicional associada al seu físic.